divendres, 18 de novembre del 2011

Sense fils




Abans els telèfons tenien fils, ho recordeu?

Durant la meva infantesa, el telèfon familiar era d’un roig entranyable i viu. La rodeta dels números feia un sorollet (ric-riic-riiiic) que m’encantava. Em sabia de memòria moltes, moltíssimes combinacions de xifres que feia lliscar amb un dit índex que encara no coneixia la magnificència del seu poder.
El cable sovint es recargolava sobre ell mateix, fent que la distància entre l’orella i la taula s’escurcés mica en mica. I, evidentment, no era prou llarg per poder allunyar-se més de metre i mig de l’aparell. Al seu costat, en conseqüència, hi solia haver una llibreteta i un bolígraf amb què feia dibuixos incoherents tot escoltant una veu a l’altra banda del fil. Sagetes, cubs, espirals, estels...

Anys més tard, vam substituir el telèfon roig per un altre de blanc, amb tecles més sofisticades que la rodeta i un soroll bastant més acord als 90. Encara tenia un cable rinxolat que el continuava ancorant a la taula, però era tot un símptoma de modernitat. De fet, aquell aparell va reproduir aquells xiscles que feien els mòdems antics. Qui s’hagués imaginat llavors que era possible navegar per internet sense inhabilitar el telèfon i viceversa?

I després van venir els mòbils i els fixes sense fil (acabo de descobrir que inalàmbric no és admissible en català) i amb memòria de sèrie. I es van acabar els dibuixos. I mai més m’he tornat a aprendre un número de telèfon. I les cabines als carrers em resulten insòlites. I puc caminar tant com vulgui mentre em comunico. I sempre em poden localitzar.

L’altre dia, tot fent cerveses, vaig mirar la gent del bar. A cada rotllana d’amics, hi havia un mínim dues persones mirant la pantalleta del seu mòbil. Tots súperinformats, súpercomunicats i súperactualitzats.

Que sí, que les noves tecnologies ens apropen als qui tenim lluny. I que ens informen. I que ens diverteixen. I que etcètera. Però potser ens hauríem de plantejar si no ens estan allunyant dels qui tenim al costat. Si cal saber tot el que passa al món des del minut zero. I si és absolutament necessari estar localitzables i localitzats en tot moment.

Jo fa temps que he començat a enyorar el telèfon roig, sincerament.

1 comentari:

Maje ha dit...

Quan de menuda em demanaven el telèfon, els donava els números d'eixe telèfon roig i brillant que tenies a casa. Són els números que figuren al meu expedient escolar i a la meua plaqueta del "grupo sanguineo"...
Saps que exixos números són ara els dels multicines del poble?
Reencarnació?