dijous, 25 de novembre de 2010

L’ombra feixuga

De sobte es fa el silenci i amaina la tempesta…

Estrany equilibri, el meu. Han estat tants anys d’alts i baixos que se’m fa rara l’estabilitat, no m’hi sé trobar. Visc, suposo que amb més alegries que amb tristeses, amb moltes més compensacions que greuges. Tot, o gairebé tot, està en ordre. El món va fent i jo amb ell.

Em desenganxo dels llençols, vaig a la feina, em barallo amb els alumnes, parlo del temps i de política i d’hipoteques amb els companys, quedo amb alguna ànima afí per aguantar barres i birres, truco, em truquen, em depilo les celles, abaixo les persianes per mantenir l’escalfor del sol que m’omple el pis quan no hi sóc, marejo la soledat cantant sota la dutxa, amenaço les boles pelussa amb l’escombra, em fumo una cigarreta, i una altra, i una altra, amanida per sopar, sofà, tele i literatura abans de dormir, què calentó que és el nòrdic aquest de l’Ikea, bona nit, parpelles avall, got d’aigua, he posat el despertador?...

I tot va bé fins que una guspira d’angoixa em sorprèn en el moment més insòlit d’aquesta benefactora rutina. Perquè és llavors quan em salten totes les alarmes i m’espanto. Eps! Que l’ombra feixuga està sempre allà, acuitant-me, recordant-me que existeix. Que podria tornar per quedar-s’hi. I no ho vull, no ho vull, no ho vull. I l’empenyo cap a fora, cap a fora, cap a fora, perquè li agraden els interiors recòndits. Li planto cara i li dic que no, que ara no toca, que ja li he dit que no, que no, que no...

I, de moment, sembla que em fa cas.

Cap comentari: