dimecres, 20 de juny de 2012

La pell del temps


Cruix la pell d’una cirera entre les dents i les cortines del menjador es mouen mandroses, manyagues, insinuants. La tarda tot just s'encén, a batzegades suaus però fermes. Fa calor. Sortim al balcó?

Ens bevem el que queda de primavera amb glops àvids, escurant l'angoixa del gots que encara no hem trencat. Cruix la pell del sol i aquells núvols tan grisos que vénen segur que porten pluja. Riem.

La tarda comença a vesprejar i, entre el somni i l’insomni, la carn es fa verb i aquesta cançó que sona s’empassarà tots els silencis que ens imposem. Sense avisar, cruix la pell del terra i es clivella sota els nostres peus. Et busco amb els llavis.  

Mentre ens arrenquem a mossegades lentes la pell del temps que no viurem, penso que potser és veritat allò que dèiem que els solsticis no arriben quan ho dicta el calendari. Arriben quan a nosaltres ens dóna la gana.  

Cap comentari: