Dialectes...

Donaria molt de sí un debat sobre què és llengua i què dialecte. Sociològicament, no hi ha cap definició universalment acceptada del concepte “llengua”. Els països (i cadascú que entengui el que vulgui per “país”) decideixen, a través de les seves constitucions i/o estatuts, quina és la seva llengua oficial i/o pròpia.
Els dialectes els fixa cada llengua. De fet, una llengua no és més que un conjunt de dialectes. I cada país definirà quins dialectes constitueixen la seva llengua. I així, successivament…
En el nostre context, els dialectes tenen una visió més aviat festiva, gairbé exòtica. No hi ha res com ser extra-principatí/na i parlar un dialecte diferent al central. Et converteixes, gairebé automàticament, en una persona interssant i diferent. Tothom et vol sentir parlar, fas gràcia. Quin remei!
Amb els alumnes, crec que he aconseguit trencar alguns tòpics lingüístcs. La majoria ja sap que el “seu” català no és l’estàndard sinó que és un dialecte més; que el català que jo parlo no és ni valencià ni català nord-occidental; que hi ha subdialectes, dialectes i llengües que moren cada dia, que no podem abaixar la guàrdia perquè d’altres dialectes, llengües i/o idiomes, assetgen el nostre parlar cada cop més. Coses de la globalització…
A més de tot això, han descobert la visió més còmica de la nostra dialectologia. Els he parlat dels meus iniciàtics problemes a l’hora de comprar xai o mongtes tendres (corder i bajoques, respectivament, en el meu dialecte); de la gràcia que em fa que carlota sigui un nom propi per a molts i una pastanaga per a mi; de les converses ambigües que he tingut sobre les calces (mitges, en el català que jo parlo), amb afirmacions tan desafortunades com: "quan fa molt fred, em poso dues calces"; de les diferents maneres que hi ha d’anomenar una sola cosa.
De la bellesa de la diversitat que pot arribar a tenir (si les lleis ho permeten) una llengua.