Per fi has respirat com calia. Els sabis han dit que ja podies marxar cap a casa. Han estat uns quants dies (massa, pel teu gust i pel meu) de captiveri, endollat a màquines que t'ajudaven a fer unes funcions que a la resta ens semblen intuïtives, gairebé sempre inconscients. Nosaltres no pensem en respirar i tu només penses en fer-ho.
No ets un heroi, però tampoc un covard. Des que et conec, has lluitat per alenar, per fer valer els teus drets, per reclamar el teu benestar sense coartar la llibertat dels qui t'envoltem. No sempre t'hem respectat, ho sé. Sovint hem estat egoistes, sovint no t'hem tingut en compte. Sovint hem oblidat que, de vegades, l'amor es pot manifestar de maneres tan subtils com no encendre una cigarreta o com intentar emmotllar el lleure de tots a les teves necessitats.
Tenim els nostres més i els nostres menys. I vull ser prou forta per assegurar-te que els menys cada cop seran menys i els més, més.
Mentre això passa, t'espero a casa teva. A casa nostra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Estic enamorada de les paraules que escrius, en especial aquest ùltim comentari, perque m`arribat al cor, ets genial i per això t `estimo.
No sé exactament que dir... És molt bonic el que dius, gràcies!
Publica un comentari a l'entrada