Equivocar-se un cop i un altre i no acabar d’aprendre mai dels errors. Estimar fins al moll de l’os perquè sí, una eternitat o un sol instant. Ser infidel als principis i conviccions i no sentir-se’n culpable. Parlar-li al vent, i al sol, i a la pluja. Renunciar als somnis i crear-ne de nous. Barallar-se cada dia amb l’espill i dir-li que no té raó. Canviar de parer en escoltar una opinió inesperada. Enganyar a la rutina amb banalitats i transcendències. Entendre la poesia. Esgarrapar-li al temps moments de felicitat. Sentir plaer una vegada i una altra, una vegada i una altra, una vegada i una altra. Plorar de ràbia i trobar consol en les escletxes de la indiferència. Retrobar el gust amarg de la derrota i assaborir-lo per intentar treure’n conclusions. Penedir-se dels impossibles. Rendir-se a la bellesa del món, malgrat tot.
Esprémer el suc de tot plegat.
Lluitar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
c'est le printemps!
(però no passa res, que d'aquí a dos dies ja ens plantem a l'estiu, i llavors...)
Sííí!!! estiuet, quina falta em fa!
Malgrat tot, la primavera m'agrada. Tot aquest esclat de sang i emocions em pessigolleja l'ànima. I que n'és, de bo!
Publica un comentari a l'entrada