Fa pocs dies vaig acabar de llegir la primera novel·la de Joan Miquel Oliver. La vaig comprar per Sant Jordi, més per curiositat que per cap altre motiu. I la veritat és que no sé què pensar. Crec que m'ha agradat, però tampoc n'estic segura. Em sembla que l'he entès, però em queden alguns fils penjats. Diria que no estic d'acord amb el llenguatge farcit de castellanismes i vulgarismes que empra l'autor, però l'escriptura a raig ha de ser així (la paraula viva, que diria el Maragall avi).
Sóc fanàtica dels Antònia Font de fa un parell o tres d'anys. I bàsicament, això és el que em va empényer a llegir aquesta palla mental. Perquè ho és. Cal anar de tripi o similars per acabar de connectar amb el llibre. I jo no en gasto, de drogues sintètiques. Malgrat tot, reconec que hi ha frases realment brillants, que m'ha fet riure i pensar. Oliver desplega tots els seus coneixements filosòfics i molts referents de les seves lletres per construir aquesta novel·la que, tot i els peròs, resulta sorprenent. Suposo que l'autor ha pretès deixar-nos aquest gust a la boca. La incredulitat, la incomprensió, la flipada.
Així que no sé què dir. Com a crítica literària no me'n surto gaire, ja ho veieu. El poso al prestatge de llibres recomanables o l'entaforo en un calaix? Es mereix el petó que els faig als llibres que m'agraden (sí, sí, petonejo els llibres m'agraden, què passa?) o no?
Algú em pot ajudar a acabar de decidir-me? Gràcies.
1 comentari:
No sé on hauràs de posar el llibre, però de moment me'l podries deixar, que li vaig demanar a la Mitall i es va fer el silenci!
Publica un comentari a l'entrada