Malsons

Diuen que els somnis són la materialització morfèica dels nostres desitjos, records i pors. Els somnis són molt savis, i sovint ens ajuden a coneixe'ns a nosaltres mateixos.
No són gens agradables, però dels malsons també se n'aprèn. I és curiós de veure com, a mesura que passen els anys, els nostres malsons van canviant. És a dir, les nostres pors evolucionen amb el temps. Seria molt preocupant, per exemple, seguir somiant amb l'home del sac a certes edats.
Jo de petita no somiava amb aquest home que segresta nens, ni amb el coco, ni amb cap personatge de la imagineria popular. Jo somiava aranyes. Aranyes gegants que se'm menjaven, milions d'aranyes petites que se'm ficaven al llit, aranyes peludes, de colors, verinoses, xerraires, grotesques... Encara recordo com vaig quedar de traumatitzada en veure el videoclip "Lullaby" dels The Cure. Els anys 80 eren genials...
D'adolescent somiava que feia el ridícul davant de tota la meva classe (o del noi que m'agradava), amb somnis tan recurrents com descobrir que anava despullada o que em queien totes les dents de la boca amb una facilitat esfereïdora, com si escopís caramelets. Els llibres d'interpretació dels somnis diuen que això de les dents manifesta les nostres inseguretats. En el meu cas, jo crec que simbolitzaven la meva aversió al dentista (encara no superada).
Ara tinc altres malsons. Des que treballo, somio molt sovint que perdo totalment el control de la classe. De sobte, els meus alumnes es tornen bojos i comencen a llançar taules i cadires pels aires, o m'insulten amb la crueltat que dóna l'adolescència, o simplement passen totalment de mi i jo em quedo sense veu de tant demanar que m'escoltin. Em sento malament, ploro. Ho percebo com una traïció a la confiança i al bon rotllo que he intentat treballar al llarg del curs. El pitjor del malson, però, no és això. L'eclosió del terror arriba quan, sense previ avís, entra a l'aula un altre professor (normalment el director o el cap d'estudis) i es troba amb aquest desgavell. Jo li juro i li perjuro que és el primer cop que em passa, que no sé com ha pogut succeir, que no tornarà a passar (i em sento com l'home que justifica un gatillasso inoportú). El professor em mira amb condescendència i sé el que està pensant: pobra, tan joveneta i poqueta cosa, no sap com controlar els alumnes. I jo em sento impotent, perquè és cert que mai m'ha passat i perquè sempre he cregut que la joventut no és un inconvenient a l'hora de ser profe, sinó el contrari.
L'endemà vaig a classe i em miro els alumnes. Què cabrons, penso. Sé que són capaços de fer realitat els meus malsons, que el dia més impensat es despertarà la fera que porten a dins i que, a sobre, entrarà el director i em trobarà amb els alumnes enfilats a les taules com micos.
De tota manera, tinc l'esperança que això no passarà mai. Després de tot, no tinc constància d'haver estat devorada per una aranya ni d'haver anat a classe com déu em va dur al món.