Agafa'l fort

Una criatura mira cap al cel amb els ulls plens de ràbia. No, no és ràbia. És impotència. Desolació. Unes arrugues solquen de sobte la seva cara petita i flonja, li donen una expressió estranyament adulta. Llavors, el temps s'atura uns instants... i comença el plor. Un plor profund, gairebé gutural, fins i tot visceral. I una pregunta a cada singlot llacrimal: perquè? perquè? perquè? perquè l'he deixat escapar? perquè no l'he agafat més fort?
El globus vola núvols enllà, lliure. És l'única veritat per a la criatura en aquests moments. La pèrdua és irreparable, sap que els pares no li compraran un altre globus, que ja li havien dit que era el darrer caprici del dia, que ja estava bé de demanar i demanar, que semblaven un banc en lloc del papa i la mama, i que l'agafés ben fort, que els globus porten un gas que es diu el·li i que per això poden volar. I no ho ha fet. Ha badat, mirant les pampallugues que feia el sol a la superfície lluent i plena de coloraines del globus. Què n'és de bonic! El cordill ha lliscat suaument entre els seus dits, tan ràpid i tan lent que no ha estat capaç de reaccionar. I ja no s'hi pot fer res.
Gairebé ja ni es veu, és un puntet al cel que la criatura mira entre les branques dels arbres de la rambla. No s'hi pot fer res. Mira, passa un avió. On deu anar?
Els veig marxar, la criatura encara plorant, els pares apressant el pas perquè arriben tard a dinar a ca la iaia, que ja els espera, com cada diumenge.
M'entristeix l'escena, em fa el cor petit. Tinc ganes de comprar un globus, lligar-lo al petit canell de l'ànima desolada de la criatura i dir-li: Agafa'l fort, no el deixis escapar.
No li dic, però, que el temps ja s'encarregarà de desinflar-lo, de masegar-lo, de deformar-lo. Això ja ho aprendrà.