Cercle viciós

No sé perquè hi continuo anant. Aquesta vella treu el pitjor de mi i sempre surto d'allà emprenyada i dient-me que és l'últim cop que hi vaig. Però sempre hi acabo tornant, és l'estanc que tinc més a prop de casa i el vici apremia. Ja fa anys que hi vaig, de fet, des que em vaig instal·lar al palauet. I des del primer dia em va caure malament. Darrere la mampara de vidre amb foradets per escopir les seves blasfèmies feixistes (en castellano, por supuesto). Atabalant algun client amb les seves històries mentre es forma una interminable cua que arriba fins al carrer. Llegint "La Razón" i comentant a qui la vulgui escoltar les notícies de rabiosa actualitat (immigració, terrorisme... és a dir, les principals preocupacions de la inmensa mayoría).
Durant un temps, diria que un parell d'anys, vaig aconseguir no formar part del seu gruix de clients de confiança, aquells pobres desgraciats que, pel preu d'un paquet de tabac nociu per si mateix, reben una dosi de perillositat ideològica. Però un dia, sense saber com, l'estanquera em va començar a explicar coses dels seus fills (dels qui, a dia d'avui, ja conec vida i miracles).
I ja hi vaig ser. Des d'aquell dia, per culpa meva es formen cues rera meu que arriben fins al carrer. I no hi ha manera de tallar-la, és impossible lliurar-te de la seva verborrea incontinent. Fer-ho és deixar-la amb la paraula a la boca i exposar-te a que et titlli de maleducada i li ho faci notar al següent client de confiança. És un cercle viciós, com el tabac que em ven.
Reconec que hi ha dies que em fa riure. Si em pilla de bon humor i no hi ha gent esperant la seva ració de nicotina i/o premsa, em fa pixar. Com el dia que parlava d'inseguretat ciutadana i em va comentar que, la nit passada, uns desaprensius (es diu que semblaven moros o gitanos o equatorians) van entrar a robar a la joieria del davant "haciendo la técnica del alucinaje".
Però normalment m'exaspera. I més des que sap a què em dedico i em comenta les notícies sobre educació. Avui me l'he trobada amb "El Mundo" (el seu altre diari de referència; li agrada contrastar la informació) obert per la pàgina que explicava la manifestació contra el pla Bolonya d'ahir. "Eso es que tienen miedo", em diu per saludar-me. I m'ha tingut deu minuts parlant-me de la vergonya de la universitat pública, que és més cara de mantenir que la privada, que el seu fill (que estudia Protocol a Madrid) ja fa anys que estudia amb el pla Bolonya i que li va molt bé i que ells com a pares li han hagut de pagar la carrera trinco-trinco i que no es just que donin beques a qualsevol. Li intento explicar que hi ha persones que no podran estudiar una carrera perquè els seus pares no poden pagar-la i que han de treballar. I que això els impedirà anar a classe i perdran el dret a examen perquè l'assistència és obligatòria. No hi ha res a fer, no m'escolta. Els seus fills han estudiat sense beca i no és just que qualsevol esgarramantes pugui accedir a una educació de qualitat. Aconsegueixo que la dona que s'espera rera meu agafi el relleu de la conversa i surto d'allà com gairebé sempre, emprenyada.
El que em fa més ràbia de tot, però, és des que sóc clienta de confiança, he d'anar a comprar el paper de liar a l'estanc que em queda més lluny. No fos cas que la puta vella comencés a escampar entre els altres adeptes al seu cercle de viciosos que tota una professora com jo fuma porros.