Foc i flama

Cada any el mateix. Fum, pòlvora que crema, nits d'insomni, mocadors de colors i bruses negres, dolçaines. Un poble avorrit i un pèl soso que de cop es transforma en festa i rauxa; lluny, ben lluny el seny! Gent envaint els carrers, trossos de fusta i cartró pedra (i un xic de poliestirè, per fer el fum ben negre) envaint la gent. Missatges crítics a la política local esblaïmats per l'alcohol (una cervesa, per favor) i la música absurda que sona sense pietat. Un sant de qui ningú se'n recorda però que justifica l'orgia de petards i matinades de disbauxa.
Cada any el mateix, però com m'agrada! Ja fa dies que han passat, però encara en pateixo les conseqüències. Falles al meu poble, deliri als carrers i als casals i a tot arreu. Ressaca que aquest any déunostresenyor ens ha permès de guarir-nos amb més temps de l'habitual (sobretot als estudiants i als, com jo, màrtirs de la docència). Com el torró als anuncis nadalencs, tothom torna al poble per falles, ningú vol negar al seu olfacte l'olor de la festa, altrament dit pòlvora. També hi ha qui, com les meves companyones de lluita, festa i poesia, baixen al nord del sud per descobrir aquesta peculiar manera d'entendre el foc.
Cada any el mateix i tot i això diferent. De cada any ens resta un record, una broma, una rialla. De cada falla ens queda una imatge, una radiografia de la festa, una cançó. De cada flama se'ns inspira un relat, una història, un testimoni del fum i de la cendra que, com el Fènix, renaix any rere any. Foc i flama que redimeixen els pecats de tot l'any, que cremen tot allò que no ens agrada veure, que renova les intencions i les fa bones, dolces com la mistela.
I després de tant de cremar, de tant de foc, de tanta pòlvora, jo em cremo el braç l'endemà de Sant Josep amb el puto forn intentant escalfar unes ensaïmades. Té collons.