La Bruna

Sense fils

2011-11-18T11:54:00.000-08:00

Abans els telèfons tenien fils, ho recordeu?

Durant la meva infantesa, el telèfon familiar era d’un roig entranyable i viu. La rodeta dels números feia un sorollet (ric-riic-riiiic) que m’encantava. Em sabia de memòria moltes, moltíssimes combinacions de xifres que feia lliscar amb un dit índex que encara no coneixia la magnificència del seu poder.
El cable sovint es recargolava sobre ell mateix, fent que la distància entre l’orella i la taula s’escurcés mica en mica. I, evidentment, no era prou llarg per poder allunyar-se més de metre i mig de l’aparell. Al seu costat, en conseqüència, hi solia haver una llibreteta i un bolígraf amb què feia dibuixos incoherents tot escoltant una veu a l’altra banda del fil. Sagetes, cubs, espirals, estels...

Anys més tard, vam substituir el telèfon roig per un altre de blanc, amb tecles més sofisticades que la rodeta i un soroll bastant més acord als 90. Encara tenia un cable rinxolat que el continuava ancorant a la taula, però era tot un símptoma de modernitat. De fet, aquell aparell va reproduir aquells xiscles que feien els mòdems antics. Qui s’hagués imaginat llavors que era possible navegar per internet sense inhabilitar el telèfon i viceversa?

I després van venir els mòbils i els fixes sense fil (acabo de descobrir que inalàmbric no és admissible en català) i amb memòria de sèrie. I es van acabar els dibuixos. I mai més m’he tornat a aprendre un número de telèfon. I les cabines als carrers em resulten insòlites. I puc caminar tant com vulgui mentre em comunico. I sempre em poden localitzar.

L’altre dia, tot fent cerveses, vaig mirar la gent del bar. A cada rotllana d’amics, hi havia un mínim dues persones mirant la pantalleta del seu mòbil. Tots súperinformats, súpercomunicats i súperactualitzats.

Que sí, que les noves tecnologies ens apropen als qui tenim lluny. I que ens informen. I que ens diverteixen. I que etcètera. Però potser ens hauríem de plantejar si no ens estan allunyant dels qui tenim al costat. Si cal saber tot el que passa al món des del minut zero. I si és absolutament necessari estar localitzables i localitzats en tot moment.

Jo fa temps que he començat a enyorar el telèfon roig, sincerament.

Clàusules de contracte

2011-11-08T15:16:00.000-08:00

Al meu pis hi ha taques, marques a la paret, ombres que mica en mica descobreixo. Algunes les reconec, sé que les he anat fent jo sense voler. D’altres, són tota una incògnita carregada d’especulacions.

Mira, aquest petit esvoranc a la rajola de la cuina el vaig fer quan em va caure una olla plena d’espaguetis amb tomàquet un dia que tenia el cap fangós.
I aquestes línies negres al costat dret del llit les he anat bastint amb el moviment rutinari de posar-me les sabates cada matí (primer l’esquerra, després la dreta), en una constant lluita entre les lleganyes i les ganes de posar els peus al món.

Al despatx ha quedat una morenor estranya al punt exacte on vaig penjar i despenjar un calendari de sal que no acabava d’encertar el dia de l’any. I la xinxeta que el sostenia hi resta impassible, en el mateix indret on la vaig deixar, interrogant. Expectant.

Hi ha nafres a les parets que són hereves dels antics pobladors de la Torre. I de vegades les miro i intento imaginar. Quina maldestra intenció/mà/esperança les va col•locar allà sense saber que un dia jo les observaria amb curiositat?

Aquests claus a la paret del menjador que mai he gosat treure segur que sostenien fotografies, o quadres, o calendaris del sal d’algú a qui potser he vist fent cua al súper mentre em menjo una ungla i calculo l’edat de la caixera.

I aquesta ratlla just a sobre del capçal del llit és el manifest d’un orgasme aliè que espetegava a la paret de la meva actual llar en el moment concret en què jo en deixava un altre d’igual al dormitori d’un pis de qui sap on.

Marques, taques, ombres... al final, no som més que una recopilació d’imperfeccions perfectament orquestrades que anem deixant per tot arreu. En nosaltres, en el llocs, en la gent que ens és propera, en les persones que ni tan sols intuïm.

Si ho pensem, fa gràcia. O nostàlgia. O por. O res...

I tot això no ho vam llegir a la lletra petita.

Penitència (o el tòpic full en blanc)

2011-07-29T14:35:00.000-07:00

Què en faig, d'aquest full en blanc? El més fàcil de tot, suposo, seria esguerrar-lo. Fer-ne mil trossets, reduir-lo a bocins petits i tirar-me'ls per sobre a mode de confeti, com quan era petita. Fer un crit i llençar-los a l'aire, feliç de veure'ls caure i riure amb la simplicitat dels vuit anys.

O rebregar-lo fins a fer-ne una esfera semi-perfecta i practicar triples a la paperera vermella. Tot i que, ara que hi penso, la paperera va anar a parar a algun contenidor d'escombraries (quina ironia per a una paperera, no?) durant la diàspora del Sol, al costat de faldilles velles, arracades de lluna, fotocòpies d'apunts de Teoria de la Literatura (II) i pòsters poc adients a l'edat i/o a les circumstàncies.

També podria recordar antigues nocions de papiroflèxia i convertir-lo en un avió capaç de sobrevolar incerteses i assumptes pendents i futurs no gaire llunyans però no prou propers. Deixar-lo planar per sobre de l'esdevenidor. Tranquil, abstret, aliè a tot allò que no sigui el vent que l'empeny.

I reciclar-lo? Potser la solució final seria retornar-lo a la seu primigeni estadi de matèria orgànica inconcreta, donar-li l'oportunitat de tornar a ésser i deslliurar-lo de la feixuga obligació de ser carn de bolígraf. O carn del 2.0 (encara em costa adaptar les metàfores a les noves tecnologies).

Però no. El full reclama el seu temps i el seu espai, que són ara i aquí. I no veig la manera de negar-li el beneplàcit dels meus dits. Encara que costi, encara que sembli una penitència, encara que m'hi hagi d'obligar. Encara que encara i malgrat els malgrats, no el vull deixar en blanc.

Amén.

Un altre jo

2010-11-27T12:58:00.000-08:00

Rascant per trobar un altre jo, esperant que sigui millor...

L’ombra feixuga

2010-11-25T15:44:00.000-08:00

De sobte es fa el silenci i amaina la tempesta…

Estrany equilibri, el meu. Han estat tants anys d’alts i baixos que se’m fa rara l’estabilitat, no m’hi sé trobar. Visc, suposo que amb més alegries que amb tristeses, amb moltes més compensacions que greuges. Tot, o gairebé tot, està en ordre. El món va fent i jo amb ell.

Em desenganxo dels llençols, vaig a la feina, em barallo amb els alumnes, parlo del temps i de política i d’hipoteques amb els companys, quedo amb alguna ànima afí per aguantar barres i birres, truco, em truquen, em depilo les celles, abaixo les persianes per mantenir l’escalfor del sol que m’omple el pis quan no hi sóc, marejo la soledat cantant sota la dutxa, amenaço les boles pelussa amb l’escombra, em fumo una cigarreta, i una altra, i una altra, amanida per sopar, sofà, tele i literatura abans de dormir, què calentó que és el nòrdic aquest de l’Ikea, bona nit, parpelles avall, got d’aigua, he posat el despertador?...

I tot va bé fins que una guspira d’angoixa em sorprèn en el moment més insòlit d’aquesta benefactora rutina. Perquè és llavors quan em salten totes les alarmes i m’espanto. Eps! Que l’ombra feixuga està sempre allà, acuitant-me, recordant-me que existeix. Que podria tornar per quedar-s’hi. I no ho vull, no ho vull, no ho vull. I l’empenyo cap a fora, cap a fora, cap a fora, perquè li agraden els interiors recòndits. Li planto cara i li dic que no, que ara no toca, que ja li he dit que no, que no, que no...

I, de moment, sembla que em fa cas.

Tornar

2010-11-08T13:02:00.000-08:00

Tornen els arbres que es despullen, la pluja que cau, el sol més tímid. Torna el fred primerenc amb bufandes indecises. Tornen l’olor de fusta cremada, les ganes de manta i sofà, les mandarines. Torna tot l’enyor de la pell. Torna la tardor, amb tots els seus tòpics, amb tota la seva desgastada poesia. Torna, maldestra, l’ànsia d’ésser a través de la paraula.

Torno jo.

I del Sol a la Torre no hi ha ni una cigarreta de distància, però sembla ben lluny, com si haguessin passat segles. Tot ha canviat: la llum, els sorolls, l’embolcall. També jo, la meva manera d’afrontar aquest present, la fermesa de les meves passes, les noves maneres de viure en soledat. La vida d’ara. Malgrat que de vegades encara escolti el cop de porta que va tancar sis anys de vida, la fredor del ferro a la meva mà, la certesa del comiat.

Però torno a veure pins a través de la finestra. Com abans d’abans.

Torno a tornar.

Sol, solet...

2010-05-07T15:40:00.000-07:00

L’última de totes les roses jeu al fons del cubell de les escombraries, ressignada.

I encara no m’ho crec, però el temps, tic-tac, tic-tac, avança inexorable.
Guardaré en capses de cartró la vida que fins ara era la MEVA vida.
El Sol s’amagarà per sempre. Nous núvols amenacen una pluja imminent.
Sóc, potser més que mai, ama i senyora de l’esdevenidor.
Tot anirà bé, em diuen. I m’ho vull creure. M’ho crec. M’ho he de creure.

Qui li manava a la puta Aglae menjar taronges?

Reiteració

2010-01-14T12:22:00.000-08:00

Fa mandra, això de començar un nou any. Tornem-hi amb l’invent de la "cuesta de enero" i amb les rebaixes i amb l’equivocar-se quan poses la data (per cert, no us sona molt malament això del “14 de gener del 10”?) i amb el tornar a calcular quant queda per les properes vacances i amb el què rapid que passa el temps, i amb…

I en un tres i no res tornarem a estar a 1 de gener de l’11. I ja hi tornarem a ser.

Mandra, molta mandra. I aquesta mandra, aquesta apatia, passa factura. Perquè els anys ja comencen a succeir-se massa ràpid com per anar badant. No ens podem deixar portar per cap ritme feixuc, per cap monotonia, per cap deixar per l’endemà el que podíem haver fet avui. Fora, fora la rutina! Fora, fora la comoditat de sempre! Que la gent (que no nosaltres) ja comença a fer cops de cap i a casar-se i a tenir fills i a tenir una vida d’aquella que en diuen "vida normal".

Fem reflexions, llistes dels pros i dels contres de fer-se adult amb majúscules. Ens convencem que l’important és tenir l’esperit jove, però la societat ens empeny a creure que ja està bé de viure com quan anàvem a la facultat, que hem de deixar de sortir tant de festa, i de fumar, i d'ésser llogaters d'un pis precari. Què és això de no tenir hipoteca, ni perspectives de procrear en breu, ni un projecte de futur ben travat? És que encara tenim 20 anys?

No, en tenim gairebé 30. I no és que ens neguem en rodó a assumir la nostra edat. És que potser ningú ens va prevenir que el temps va més ràpid que nosaltres mateixos, que no passa en va, que "podrem tornar a riure però no tornarem a ser joves". I que tal i que qual.

Que, potser, només pot ser, la vida anava de debò. I ningú ens va avisar.

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

Sense sentits

2009-11-05T11:20:00.000-08:00

Què és aquesta manca de pressió sota els dits? Toco, palpo, acaricio, busco, ressegueixo i no trobo res. No hi ha res.
Corda fluixa sense xarxa, moviments suïcides i la dolça sensació del vertigen.
M'embranco en branques impossibles, en cossos que no són, en paraules que no diuen.
I la penyora és una pell que no és meva, solcada d'anys i de panys, de converses pendents i d'udols solitaris.
Un full en blanc que em preocupa si no l'omplo, que m'angoixa quan ho faig.
I dies, i dies, i dies que passen. I gent, i més gent, i més gent que s'escapa.

I un punt. I potser un final.

Flors i violes (Quimi Portet)

2009-11-03T03:39:00.000-08:00

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n'hi va amb els ulls plens d'espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l'estiu.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulat
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollesin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l'ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
Flors i violes i xampany.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Apocalipsi

2009-10-27T05:06:00.000-07:00

De vegades, el món s'acaba. No hi ha culpables, no hi ha responsabilitats ni danys col·laterals. Simplement, el món s'acaba.
I no sempre estem preparats per a aquesta tragèdia. O per aquesta benedicció, segons amb quin prisma ens ho mirem.

A mi el món se m'acaba quan tanco els ulls després de deixar el llibre a la tauleta de nit i dono les meves reglamentàries tombarelles al llit fins que trobo la quadratura perfecta entre cos i matalàs.
El món se m'acaba quan no trobo les paraules. La por al full en blanc, la conversa absurda, els dies que parlo sola per escoltar-me la veu, quan penjo el telèfon amb la certesa de la buidor. Els punts suspensius... La incomunicació.
Se m'acaba en l'instant concret de l'orgasme, quan sóc capaç de jurar qualsevol cosa i no recordar-me'n ni del meu nom, quan tot es concentra en un punt exacte i tot plegat desapareix. Fins i tot jo.
Se m'acaba quan sento que no sento, quan tot m'és tan indiferent que em faig por i llàstima a la vegada, quan sé que hauria de plorar i no ploro, quan sé que hauria de riure i no ric, quan la vida em llisca per sobre i jo només observo.
El món se m'acaba quan obro la nevera i algú s'ha acabat l'última cervesa, quan perdo un tren per trenta segons de merda, quan he de comprar sabates (cosa que odio) i no en trobo cap que m'agradi, quan un dissabte a la nit no surto i no foten res de bo a la tele.
Se m'acaba i torna a començar quan tu somrius, quan ella respira, quan l'altre sap que no sap res i malgrat això és feliç, quan el del costat fa un petó a l'altra i l'altra sent que no hi ha res més gran a la vida que aquell foc que ara sent.

Se m'acaba el món cada dia, a cada moment. I no sembla que ningú se n'adoni.

L'hora dels gossos

2009-10-12T11:08:00.000-07:00

Des de les cinc del matí que en Toby es mor de ganes de pixar, però els seus set anys d'experiència canina i uns quants crits i cops de periòdic li han ensenyat que és millor aguantar-se i esperar que l'imbècil del seu amo es desperti i el tregui a passejar. Com cada matí, fa bots i alegrois quan, a les set i cinc minuts, l'amo li ensenya la corretja i li pregunta, tot xisclant amb una veueta estúpida, si vol sortir al carrer. Si pogués, li contestaria que sí, que es deleix per pixar tots els cantons i pneumàtics de la rodalia i d'ensumar-li el cul a la Dafne, aquella yorkshire pija i estirada que fa que senti desitjos d'arrencar-li el llacet del cap a mossegades i muntar-la una vegada i una altra. En Toby està segur que és de les que es tornen boges amb un petaner com ell, sense pedigree ni educació homologada per cap prestigiosa escola d'ensinistrament.
Mentre aixeca la pota per pixar-se al seu cantó preferit, es troba la Lluna, una bulldog francesa molt simpàtica i amb qui no li importaria gens ni mica tenir una cadellada. L'admira perquè ha aconseguit que la seva mestressa li doni la poteta i perquè no se li han apujat els fums ara que la seva raça està tan de moda. Comenten, entre lladrucs i grunys, el lamentable estat dels parcs de la ciutat. Cada cop és més complicat trobar-ne un amb caques de gos. Abans era molt fàcil saber de la vida dels altres gossos: com es trobaven, si a casa els donaven pinso fastigós o delicioses sobralles, com els anava la vida... Ara, però, els amos s'estan tornant molt "cívics" i, gràcies a efectives campanyes de l'ajuntament, recullen religiosament les deposicions de les seves mascotes. En canvi, els pixats humans, tan poc interessants i poc reveladors, persisteixen.
Encara no han acabat d'acomiadar-se amb la Lluna quan apareix en Satanàs, tot un pitbull digne de llàstima. Com cada matí, els ensenya les dents i posa cara d'assassí mentre el seu amo (un cap-rapat de vint-i-pocs anys) s'estarrufa tot. Saben que en Satanàs és un bon jan, incapaç de mossegar-se ni la seva pròpia cua. Però fa el paper de gos ferotge per no decebre el seu amo, a qui van assegurar que aquella bèstia era una màquina de matar. Pobre Satanàs...
A punt d'entrar a casa amb gairebé totes les seves necessitats satisfetes (avui no s'ha trobat la Dafne), en Toby veu de lluny la Linda. Té catorze anys carregats al seu llom de digna labrador retriever. Canes a dojo, artritis i cataractes, però continua tenint més salut que la seva mestressa, una vídua octogenària a qui els fills van regalar una gosseta dòcil per a que li fes companyia (i, de passada, descarregar-se la consciència per les minses visites que li fan). Amb en Toby han parlat algun cop d'eutanasiar-la, però saben, pel que han escoltat a la consulta del veterinari, que amb els humans això de la mort digna és molt més complicat que amb els gossos. Quina llàstima, tot plegat. La Linda, la seva mestressa... una putada, això de fer-se gran.
En Toby ja és a casa, al seu coixí-llit, amb la galeteta de premi entre les dents. Mentre escolta com el seu amo tanca la porta per anar a treballar, consulta la seva agenda. Té vuit o nou hores de soledat. En lloc de plorar i udolar com quan era petit, decideix que, per començar, es menjarà les sabates noves del gilipolles de l'amo. Les potes de la tauleta del menjador les rosegarà després.

Click! (records d'estiu)

2009-09-17T11:42:00.001-07:00

Camí de sirga

2009-07-08T04:08:00.000-07:00

Maleïda rata sàvia, listilla, profeta del "jo ja t'ho deia". No és ni la primera ni l'última vegada que em passa, però sempre em fa ràbia haver-me de baixar (literàriament, que no literalment; això és cosa seva) els pantalons davant de ma germana. Feia temps que em burxava amb el fet que, tota una filòloga com jo, no hagués llegit mai Camí de sirga de Jesús Moncada. Per sistema, no faig mai cas a les recomanacions literàries o musicals o el que sigui de Lupe, la meva germana gran. Senzillament per incordiar, per no donar-li la raó que sempre sol tenir.

Quan vaig fer 27 anys, me'l va regalar. Joder, ja hi som. Segur que em torna a passar, vaig pensar. I m'he anat resistint ben bé un any i mig a llegir-lo, amb alguna lectura per sobre que, desmenjada, intentava fer veure que aquest cop Lupe no l'havia encertat. Mal fet, de més alt he caigut.

Fa un parell de setmanes, fastiguejada amb unes oposicions que no s'acaben mai, vaig donar-li una tercera o quarta oportunitat a aquest camí que, a hores d'ara, em té absolutament fascinada. Només cal que digui que encara no l'he acabat de llegir i ja estic calculant el temps prudencial que faré passar abans de gaudir-lo per segon (i no últim) cop. Ara mateix l'estic devorant amb golafreria, sense mesura, amb l'ansietat de llegir més i més que provoquen les grans obres. Vull tornar a llegir-lo per lliscar per sobre de cada paraula, assaborir-lo, fer l'amor amb tots i cadascun dels personatges, redescobrir la poesia que s'amaga en aquesta prosa perfecta, navegar Ebre i història avall. Petonejar la coberta, com sempre faig quan un llibre m'entusiasma.

En fi, que, a dia d'avui, ma germana em canta (punyent com és) una cançó d'anunci que va dient allò de "ya lo sabíaaaa, ya lo sabíaaaaaa!". I jo no puc fer més que respondre-li amb una cançó que canta el gran Pazos a Airbag: "Tú tenías mucha razoooooon, no te hice caaaaasooooo".

Conclusió final: gràcies, mana!!!

Tasta'm

2009-06-24T11:38:00.000-07:00

Bitllet senzill, dues zones. Ric-rac, títol validat. L'acompanyo a Sants amb recança; després de tants comiats a l'andana encara se'm fa difícil. Potser cada cop més.
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.

(...Reflexions metaliteràries...)

El guardo a la bossa, per després.

Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.

Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.

Pam.

A cara o creu

Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.

Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.

A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.

No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

On solíem cridar

2009-06-07T12:25:00.000-07:00

Tinc un ganivet i és de plàstic, on hi solia haver metall...

Cridàvem, teníem veu i vot, ens menjàvem el món. Més o menys. Anàvem a concerts del rotllo, a manis arreu del País amb majúscula, bevíem begudes de la terra (ens era igual quina, mentre fos de la terra) i llegíem poesia estirades a la gespa. Encara no traçàvem cap línia concreta i ens plaia autodefinir-nos autosuficients. Portàvem arracades i mocadors, érem les cinc puntes d'un estel. Teníem un bagatge que vam compartir en nits de confessions i cervesa i homes a la finestra. I rèiem.
Rèiem molt.

Deu anys abans d'aquest ara sense edat, érem felices. I ara, malgrat els monstres, seguim aquí, suposo que felices. Ens seguim arriscant. Fem incendis de neu i ens comença a molestar la música massa estrident. Bevem gintònics i escoltem cantautors. Votem a partits a l'esquerra de l'esquerra (malgrat els peròs i les contradiccions de l'edat) i seguim portant arracades i mocadors, tot i que ara ens combinen amb les sabates. Ara l'estel té quatre puntes i costa molt d'ajuntar, però persisteix. I riem, encara riem. Riem molt. Encara que els bagatges particulars s'allunyin del col·lectiu. Continuem sent color d'olor de poma.

Seguim llegint poesia, que és des d'on solíem i des d'on solem cridar, encara.

Al meu voltant

2009-05-14T09:57:00.000-07:00

El cendrer a mig omplir (o a mig buidar, segons qui s'ho miri) i una cigarreta que hi fumeja. Apunts i llibres per tot arreu, presències acusadores de l'esdevenidor.
Una cançó que es fa encara més preciosa amb una nova textura (gràcies, Yeral).

I pluja al carrer. I pluja dins de casa. I pluja que plou.

Bruixes que no es pentinen, sol i de dol i amb vetusta gonella. I, entre l'heura i la brida, faig ziga-zagues amb l'aigua del desglaç.

Embolics als cabells i una cicatriu, estigma de les nits que no van ser. Records que s'esmunyen i tornen, i se'n van, i retornen, i se'n van. I retornen. Un rellotge sense manetes (o amb massa manetes, segons qui s'ho miri).

Tic-tac.

Una jaqueta abandonada al racó més impensat que vigilo des del meu confortable seient de mera observadora. I aquella olor que em transporta a altres vides.

Flors que no han de fer maig i que em roben la calma, que m'usurpen el tron que havia guanyat després de mil croades al sol.

Un mirall de metall que em posa els peus a terra, que m'obre els ulls i l'ànima, que sap dels graons amb els que ensopego mil vegades i més. Un mirall de metall que no permetré que se'm trenqui mai.

I unes ales que no m'acaben de sortir del tot.

Tic-tac.

La dona no-normal

2009-05-05T12:19:00.000-07:00

Doncs jo, Mitall, també em llevo més d'hora del que voldria però no em lamento, que és molt poc original. Sóc una dona poc normal, "atípica", com m'agrada autoproclamar-me. Sóc independent, autosuficient i cosmopolita. No em maquillo perquè encara sóc jove, no tinc arrugues ni bosses sota els ulls; deixo els cosmètics per quan el mirall em decebi. Els meus talons d'agulla trepitgen amb la força de qui se sap lliure, capdavantera d'una societat decadentment global. I no em dóna la gana de somriure als qui em trepitgen al metro, que mirin per on van com jo faig. Increpo els paletes que em llencen floretes obscenes des de les bastides, ara que encara em miren el cul quan passo. Convido a cafès o pago a mitges, que per alguna cosa sóc superfeminista i superautosuficient. No faig caigudes d'ulls, faig que els homes caiguin al meu llit, perquè em sé sexy i irresistible, perquè sóc una dona alliberada i llibertina. M'encanta dormir cada nit amb un home o allitar-me sola quan em plau. M'agrada comentar, com qui no vol la cosa, que no em casaré mai i que potser seré mare soltera. Sóc independent i cosmopolita, tota una dona del segle XXI. Al gimnàs faig pilates o ioga, que fa més cool que l'spinning. I prenc antidepressius i vaig al psicòleg, però només per demostrar-li al món que també tinc les meves febleses. Sóc original, desmesurada, inquietant, poc convencional. Estic encantada de conéixer-me.

El que no li dic a ningú, Mitall, és que em maquillo d'amagat, que assajo caigudes d'ull al mirall i que somio amb una caseta amb jardí als afores, amb marit, nens i un gos de raça (bulldog francès, si pot ser). No li diguis a ningú, Mitall, que sóc més normal del que voldria.

I que, a sobre, escric amb totes les majúscules...

Aviat l'estiu

2009-04-21T12:28:00.000-07:00

Pels qui enyoreu tant com jo l'estiu, aquí va un glopet de mar.

MANEL: "AL MAR"

Plany

2009-04-14T11:30:00.000-07:00

Consirosa canto, planyo i ploro pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la teva absència.

Abans de setmana santa ja vaig veure que no hi eres, ganivet en mà, dient-me "hola, bonica!". No em vaig voler alarmar, potser havies avançat les vacances. De tota manera, aquells envasos i aquells plàstics em van començar a fer angúnia.
Ja feia cinc anys que ens coneixíem. Les teves mans, mestratge suprem, sabien el gruix exacte del tall, la frescor de la carn, els meus gustos de sibarita. Sàviament, em convencies que m'emportava el millor de tu, exactament i només allò que valia la pena. I entre pit i pit, comentàvem les notícies, el temps, la vida.

Ahir, esperançada, vaig tornar per veure si et trobava. El mateix poliestirè, la mateixa cel·lofana. Se'm van encendre tots els llums vermells i, tremolosa, amb un filet de veu, li vaig preguntar a la caixera: "I la Montse?". Em va contestar que no tornaries. Cap més explicació. Només un aclariment que pretenia ser suggerència: "però la carn és la mateixa, només que envasada". Terrible.
Només carn envasada? i qui m'envasarà ara els somriures, els consells, el plaer de la feina ben feta? Qui em recomanarà els millors talls i amb un subtil "nena, aquesta no l'agafis" em farà adonar de la dubtosa qualitat de la carn? Els envasos no em diran "bonica", ni sabran que m'agrada el llom de porc tallat finet, ni em diran quina és la millor vedella per fer fricandó.

Qui hagi perdut el seu carnisser o carnissera de confiança (o fruiter, o peixater, o etc.) sabrà de què parlo. És la pèrdua de cinc anys de carnisseria habitual, d'haver-me sabut fer un lloc en la seva llista de clients preferents i intocables. Aquells a qui mai donaria les puntes del tall, a qui mai recomanaria una carn poc fresca, a qui mai intentaria endossar embotits de preus desorbitats.

No saps què m'has fet, Montse. Estic afligida i desorientada, no sé on anar. He de buscar un lloc nou on proveir-me de carn i passar un cert temps (més llarg que breu) per a recuperar el privilegiat estatus de clienta habitual.

Això, o fer-me vegetariana... Ummmh...

No. Definitivament, m'agrada massa la carn.

Round two: final del via crucis

2009-04-02T10:32:00.000-07:00

Feliç Setmana Santa, companys.

Ha estat una eterna passió en el sentit més cristià del terme, amb flagel·lacions, creu i corona d'espines. Els vaig oferir el meu cos i la meva sang en mil i un últims sopars que no van acceptar. Cap pròrroga, cap concessió. Tot era ple de petons de Judes. Vaig meditar a Getsemaní, però les oliveres no m'ajudaven a treure'n l'aigua clara. Vaig ser jutjada al Sanedrí, on seixanta i tants Ponços Pilats reclamaven la meva mort. I no hi havia cap Barrabàs alternatiu, no hi havia cap més opció. Era jo i només jo. Volien el meu patiment, pa i circ, sang i fetge.
Pels carrers de Jerusalem, amb la creu carregada al coll i l'esquena plena de laceracions, escoltava els seus crits feridors, impertinents, acusadors. No vaig trobar cap Simó Cirineu que m'ajudés amb la feixuga pena de la creu, cap Maria Magdalena que m'eixugués la sang, la suor i les llàgrimes que em portaven al calvari. Cap pietat.
Gairebé acabo al mont Gòlgota; a la dreta un bon samarità, a l'esquerra un gran lladre (ja sabeu què en pensa l'església de les esquerres). Em va passar pel cap demanar-li al Pare que perquè m'havia abandonat. Però el "tete" Maragall no és un déu pietós, sinó venjatiu i punidor.
Així que m'he espolsat la sang i les ferides, l'INRI que em volien penjar al cap. He escopit el vi barrejat amb fel que m'oferien, traïdors. M'he arrencat els claus de mans i peus, la llança del costat, les espines del front. I jo mateixa he posat el dit en les meves llagues, a mode de redempció.

No he mort però ressuscitaré al tercer dia. Perdó, trimestre.

Bestiari

2009-03-30T04:58:00.000-07:00

Que les persones som animals ho sap tothom. Amb el pas dels anys i la imposició de moltes (i sovint absurdes) normes morals, hem anat maquillant fins gairebé anorrear la nostra essència més bestial, més instintiva i, perquè no, més natural. Però no deixem de ser animals. Animals racionals, això sí. Tot i que llegint el periòdic no ho sembli.
No contents amb tenir els nostres propis atributs animals, la llengua ens els expandeix a d'altres espècies germanes. I si no, penseu-hi una mica.

La tendra infància ens retorna al nostre primigeni estadi de quadrúpedes i, enlloc de caminar, gategem. Anys després, tornarem a posar-nos a quatre grapes, però no precisament amb la intenció de desplaçar-nos. En el meu dialecte, a més, anem gats quan ens passem amb els gintònics
Quan alguna cosa no ens acaba d'agradar o pensem que no és justa, ens mosquegem amb el proïsme o amb nosaltres mateixos. Per no parlar de quan ens puja la mosca al nas.
El despertador sona aviat i gossegem una estona abans de posar els peus al món. I ens encanta papallonejar amb aquell/a noi/a tan mono/a.
Ser un pardal és ser un vividor, pardalejar és flirtejar en empordaní o actuar amb egoisme a Mallorca segons el DCVB (grandíssim diccionari).
Sovint toregem o som torejats (encara que aquest verb ve de l'acció i no del bou en sí). El món és ple de gent que ruqueja, tot i que sempre he pensat que el ruc és un animaló ben intel·ligent i simpàtic.
Astut com una guineu (tan diferent a la zorra castellana), gras com una vaca, boig com una cabra, la llengua viperina de les serps i anar enrere com els crancs. Ser un esquirol, pobre com una rata o violador de iaies com el llop de la Caputxeta. Fer el gamba, fer olor de tigre, ser un cuc, un camell, anar brut com una aranya... I no acabaria.

El que em pregunto és perquè hem bandejat del nostre lèxic animals tan interessants com el musclo, el rat-penat o la garsa. Animals tan nostrats com els que he esmentat.
I perquè, com a animals racionals que som, tendim a comparar-nos als no racionals.
Serà que ens queden, malgrat tot, moltes engrunes de la bèstia que intentem amagar.

Mestra en res

2009-03-21T05:34:00.000-07:00

Diuen que tots tenim habilitats. Que tothom té alguna cosa en la que destaca i que pot ensenyar a la resta. Jo mai m'he considerat especialment hàbil en res. No practico cap esport, no sé fer macramé ni cosir-me la vora dels pantalons, no sóc campiona de menjar calçots ni sóc capaç de fer titius sense ofegar-me. No he aconseguit mai fer una diana als dards, ni molt menys passar-me de pantalla a cap video-joc. No sé tocar cap instrument (musical), ni vaig saber mai programar el vídeo (ja ni parlem d'un DVD). Sóc de les que criden quan l'ordinador es penja, no vaig aprendre a ballar el coyote dax, dibuixar se'm dóna més que fatal. No sé fer-me la meva pròpia bijuteria, ni llençar una escopinada lluny, ni fer-me un monyo amb certa gràcia. No sóc capaç de tallar pernil sense tallar-me un dit i sóc desendreçada de mena. El llenguatge sms em supera perquè no sé escriure sense accents, tinc molta més traça amb els gossos que amb els nens (sempre em ploren quan els agafo en braços).

I un llarguíssim etcètera...

Suposo que les meves habilitats són bastant corrents i no gaire originals. La cuina se'm dóna força bé, tot i que els meus espaguetis a la carbonara encara no han rebut cap estrella Michelin. Sempre m'ha agradat escriure i no ho faig malament del tot, però ja fa anys que vaig desistir d'arribar a cap Parnàs. Al llit sí que sóc considerablement hàbil, o almenys això és el que sempre m'han dit els meus amants. Sóc bona bevent cervesa, liant porros i fumant tabac malgrat la tos. Gairebé mai em poso malalta i em considero una professional acceptable en la meva feina. Trec llustre com ningú de les meves escasses joies d'argent i no se'm solen morir mai les plantes. Em sé de memòria tots i cadascun dels capítols dels Simpson i doblego magistralment els mitjons. Sóc la millor extirpant porus, tant els propis com els aliens; sóc persuasiva i tolerant, tot i que mai deixo que em guanyin en els debats. M'agrada tenir la raó. Deu anys d'experiència m'avalen com a bona companya de pis, de les vint persones amb qui he compartit sostre em resten molts més amics que enemics.

I poca cosa més.

Sacrilegi

2009-03-16T06:14:00.000-07:00

Ja la tenim aquí. El calendari encara ens ho nega; oficialment, no vindrà fins diumenge. Però l'aire ja té un color diferent, el cel fa una altra olor (Ferrater, mestre en sinestèsies!), els arbres són plens de botonets verd llimona, són el potser! Ocells i floretes, que es foti l'ametller i el seu afany de protagonisme!
Fent honor a la serp que sóc, començo a mudar la pell. Em deixo seduir pel sol, m'hi arrauleixo com un gata sol·lícita, buscant el raconet perfecte on roncar de felicitat. Novament, la llum es filtra pels estrips del palauet i l'omplen d'una escalfor hipnòtica que acotxa les meves plaentíssimes migdiades.
El dia s'allarga i em convida a novelles terrasses de bar on prendre el primer cafè amb gel de la temporada. Les passejades em fan gust a capvespre, a gessamí i a taronja tardana.

Obligadament sacrílega, sóc una valenciana trasplantada. No podré ser fènix. Em ve al cap que, gairebé biològicament, no hauria d'estar ací. I dic ACÍ. Hauria d'estar a casa, olorant pólvora i portant brusa negra i mocador lila. Menjant paella encara que no m'agradi i tenint ressaca. Obviant el blau de la festa i esperant una muixeranga amiga.

Sóc AQUÍ (i no ací), per feina, per obligació, perquè m'hi menen les circumstàncies. Però et juro, Sant Josep, que dijous expiaré els meus pecats encara que sigui en soledat. Cremaré les meves falles (enteneu-hi errades), faré la meua pròpia mascletà, l'equinocci arribarà malgrat la distància, volaran espurnes i cendres per sobre el meu cap.

No hi ha cap ritus ancestral que conegui quilòmetres. La cremà arribarà tot i els peròs.

A l'atzar agraeixo tres dons...

2009-03-08T06:09:00.000-07:00

VUIT DE MARÇ

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Bruixa de dol, Maria Mercè Marçal

Sereníssima nostàlgia

2009-03-07T04:48:00.000-08:00

Aviat farà sis anys i encara no m'he sobreposat d'aquella sensació. Vaig comprendre per sempre més què era el que s'ha anomenat síndrome d'Stendhal. Nit freda de març i San Marco totalment buida, només per a nosatres cinc. Mai cap fotografia ha expressat tan bé allò que sentíem. Pura i absoluta felicitat. Increíblement sublim.
Eren dies de guerra, de míssils que volaven per sobre dels nostres caps i que ens vam atrevir a ignorar. Allò no anava amb nosaltres. La nostra única consigna era travessar ponts, fer el vermut amb spritz i viure sense pressa.
Rialto i un gelatto gegant, les claus d'una casa blava a Burano i entrar d'estranquis als vaporettos. Màscares rere una cortina esquinçada, la pensió més sòrdida del món i nosaltres tan felices. La de sempre, enfilada a una farola. La resta, ofegades de tant riure. Sospirs sota el pont, lleons alats i mercats de fruita fresca.
Giudecca, vostra llar. Venezia, nostra Itaca.
Jo no m'acabava de recuperar d'un nus que m'escanyava i allò em va salvar. Venezia amb vosaltres, combinació perfecta. Serotonina injectada en vena de la manera més dolça i natural possible. Vaig tornar a somriure.
Només van ser quatre dies, però s'han convertit en l'estendard d'un dels fils que encara ens uneixen. Tòpic, però el millor viatge de la meva vida. Potser també el vostre. Intento expressar-ho amb paraules però sé que només vosaltres sabeu què vull dir.
Hi tornarem, algun dia?

Tal dia farà un any, Bruna

2009-03-05T10:41:00.000-08:00

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Grandíssim Gabriel Ferrater

Encara no

2009-02-26T11:07:00.000-08:00

Primavera. Poemas de la Tierra. Nestor Martín

Avui tampoc no has vingut. Com sempre des que t'espero, m'he tornat a vestir de senyoreta, m'he arreglat els cabells i he assajat mirades còmplices al mirall. Però quan he obert la porta, trèmula i esperançada, tampoc hi eres. No és que no m'ho esperés però, com sempre, m'ha fet ràbia. Vas prometre que tornaries, que el meu llit se t'havia fet amable i que em portaries un tros de cel ben blau, ben teu.
Encara m'obligues a nuar-me el coll amb sogues feixugues que comencen a escanyar-me. Els meus dits et busquen i s'amaguen, no troben l'escalfor que emanaves aquell dia, aquella nit de llençols embolicats.
Busco flors i només trobo la de l'ametller. No és que no m'agradi, però em resulta pedant, massa prepotent, l'alumna aplicada de primera fila, la listilla. Li has donat tu permís per a sortir? Jo crec que no.
Encara no véns i em deleixo per sentir-te, per notar-te a dins com si fos el primer cop, per olorar la dolça metzina (i que em perdoni el poeta) que em torna folla.
Cremaré teies per a que vinguis, si és això el que vols. Em despullaré del fred i cridaré que no li tinc por a l'hivern, que em sobren flassades i abrigalls quan es tracta d'estimar-te, que cada minut de sol em salva la vida.
De puntetes, recorreré el passadís fins a la teva habitació. No li diré a ningú que has vingut, que ets amb mi.
Que ets la puta primavera que encara no arriba i que necessito com l'aigua que bec.

Ja no t'agrego!

2009-02-20T04:30:00.000-08:00

Em confesso pecadora, incauta i poc original. Jo també penjo la meva vida privada a la xarxa, tot i els peròs, tot i les advertències. Tots plegats som víctimes i usuaris a contracor d'una tecnologia que potser ja està superant altres límits. I la veritat és que comença a fer molta por.
Reconec que vaig trigar bastant a moure'm pels fils invisibles d'internet. En part, per mandra, en part pel fet de pertànyer a una generació que va començar a sentir a parlar de la secta, perdó, de la xarxa, a una edat relativament avançada. En qualsevol cas, el fet és que a dia d'avui no puc viure sense mirar el meu blog, el correu electrònic, el puto féisbuc...
Al principi semblava una eina innocent, que afavoria la comunicació entre les persones i que escurçava distàncies. Em vaig resignar a obrir una bústia virtual i a deixar d'olorar la carta escrita, tan plena de tinta i de sentiments. D'acord, era més pràctic, a la penya li feia menys mandra expressar-se a través d'un teclat.
No vaig caure en la temptació del fotolog, però sí del blog. I la veritat és que no me'n penedeixo. M'ha permès tornar a escriure (perdre-li una mica la por al full en blanc), conéixer gent i descobrir noves perspectives de les persones que ja formaven part de la meva vida. M'agrada el blog, és el més aproximat als diaris personals que escrivia quan era joveneta.
Però això del facebook... ja són figues d'un altre paner. La idea semblava amistosa, no tenia el rerafons que ha anat adquirint en poc temps. Penjar fotos, veure l'excursió que va fer el teu amic o amiga l'altre dia i trobar persones que vas conéixer fa mil anys. Entranyable, no? Doncs no. A dia d'avui, la gent ja gairebé no penja fotos. Es dedica a afegir-se a grups cada cop més surrealistes i a escriure al "muro" i llegir el "muro" dels altres i a saber més coses de les que necessita saber d'una persona que ni tan sols coneix. Feu la prova: podeu seguir la vida d'algú a través d'aquest invent infernal.
A més, jo penjo les fotos que vull, però ningú m'assegura que la meva amiga no trobarà divertidíssima aquella foto en la que vaig borratxa fins al moll de l'os i que val la pena que el món la vegi. I ja hi som. Intimitat violada, exposada a tot aquell que la vulgui veure.
Ara es veu que les empreses de selecció de personal consulten el facebook a l'hora de triar un candidat. Que els lladres i/o segrestadors ho tenen cada cop més fàcil. Que els qui remenen les cireres poden veure quins són els nostres gustos i inquietuds, que tenen una pel·lícula perfecta de tots nosaltres i que ja saben com manegar-nos millor. I ho saben i ho veuen i se n'aprofiten perquè nosaltres donem el nostre consentiment. Aterridor.
L'altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar molt. Un adolescent li va dir a un altre: "No t'agregaré!". Era una amenaça actualitzada del "ya no te ajunto" de la meva infantesa. Doncs no m'agreguis. L'altre adolescent (el no agregat) hauria d'estar agraït per no entrar a aquest cercle viciós i pervers que es va creant mica en mica. Però es va sentir refusat.
Quanta tristor.

No et passis ni un pèl

2009-02-16T03:44:00.000-08:00

No m'agrades prou. No és res personal, no et pensis. Ja saps que en tinc d'altres, molts, i que no els arrenco de la meva vida amb tanta insistència com ho faig amb tu. Sé que et sents a gust amb el meu cos, que t'agrada lliscar per la meva esquena. Però això nostre s'ha d'acabar.
Ja no recordo ni quant temps fa que et vaig veure per primer cop. Més que veure't (tu sempre has estat discret amb mi) et vaig notar. Tocar-te era una sensació nova i desconeguda que m'eriçava el capciró dels dits. No me'n podia avenir, estàvem junts! Vaig saber de seguida que formaves part de mi i que, provablement, la nostra relació s'allargaria anys i panys. Al principi em vas fer gràcia, mai havia conegut ningú com tu. Eres... no sé com dir-ho, entranyable, especial, diferent. Únic.
Mica en mica, i com passa amb la majoria de relacions, vaig començar a veure les teves mancances. Les petites coses que al principi em feien gràcia es van convertir en defectes que em treien de polleguera. A més, de vegades em feies mal. Tu potser no n'ets conscient, però sovint tibaves massa el fil que ens mantenia junts.
El primer cop que et vaig treure de la meva vida va ser molt dolorós. Va ser només un moment, molt breu, que vaig percebre etern. Em va fer mal, però ja estava fet. Ja no hi eres. I em vaig sentir alliberada.
Però vas tornar. I t'he arrencat de mi un i mil cops, però sempre acabes tornant. Amb forces renovades, amb més ganes de quedar-t'hi. I jo et tolero un temps. Deixo que et facis il·lusions, que et sentis créixer en mi, que pensis que aquest cop és el definitiu. Però sempre t'acabo engegant. I continuaré fent-ho.

Ahir et vaig arrencar per enèsima vegada. Encara et veig, t'he dipositat al cendrer on apago una cigarreta rere l'altra. Et miro i em meravello. Com pot ser que em creixi un pèl a l'esquena tan llarg i sempre al mateix lloc?

3.650 dies

2009-02-07T11:51:00.000-08:00

Ja fa deu anys que va morir Carles Sabater.
Llavors tenia gairebé 18 anys i feia COU. Era una adolescent bastant típica, potser massa melangiosa i depressiva, però això encara era atribuïble a l'edat. Plorava sovint i sentia el pes del món a les meves espatlles.
Havia tingut algun que altre rotllet de nit etíl·lica i festa major, però mai cap relació mínimament seriosa. I em delia per tenir-ne alguna. Recordo una ànsia hiperbòlica de donar i rebre amor, de sentir-me estimada.
No és que m'agradés estudiar però me'n sortia força bé (típica alumna notable però no prou excel·lent). Encara no sabia què estudiar i la contrarellotge de la selectivitat avançava. La filologia ni m'havia passat pel cap. I m'hagués recargolat de riure si algú m'hagués pronosticat aquest meu futur docent.
Vestia amb texans i jerseis amples, mocadors i bufandes al coll, lents de contacte. M'encantaven les llunes i el color lila. Arracades i penjolls.
Començava a deixar enrere el vodka amb llimona per trobar el gust amarg de la cervesa, flirtejava amb el cannabis i llegia Isabel Allende.
Perfilava les amistats que encara conservo i n'eliminava de supèrflues. A 17 anys la gent canvia i no sempre s'emmotlla al teu motlle.
Escrivia amb fal·lera, la vida em fluïa a través del bolígraf i encara no em feien por les regles morfo-lexico-sintàctiques ni el full en blanc. Tenia un diari personal i un munt de pàgines mullades. Em sentia escriptora...
I començava a substituir les músiques antigues per d'altres més acords amb la nova jo que començava a respirar. Sau ja formava part de la meva recent i superada primera joventud quan va morir Carles Sabater. Sonarà molt tòpic, però amb ell va acabar la meva adolescència. Llavors ho vaig percebre així. I no em fa vergonya reconéixer que vaig plorar. Per ell i pel que moria en mi.
Uns mesos després, vaig començar el llarg viatge que m'ha menat fins aquí, deu anys més tard. Sé que la dona que sóc ara ve, en gran part, d'aquells temps. Enriquida amb tota la rèmora que se m'acumula indefectiblement, però conscient dels meus orígens.
I sóc feliç de ser on sóc.
Em sorprèn la velocitat amb què han passat aquests 3.650 dies de la petita i meva, mevíssima vida. No m'agradaria, ni de conya, tornar a tenir 18 anys. Però, de vegades, la nostàlgia em burxa i em recorda que un dia els vaig tenir. I que tampoc s'hi estava tan malament.

Imperatius

2009-01-26T04:08:00.000-08:00

Diguem'm coses que encara no sàpiga. Confessa'm els teus pecats i deixa'm redimir-los amb un glop de fum. Porta'm les onades dels estius que no hem viscut. Recolza't en la meva crossa, és tant o més segura que la teva. Endolceix els meus vespres amb xiuxiuejos a cau d'orella. Explica'm els contes que t'agradaven quan encara no sabies que la vida era açò. Acaricia'm suaument el cor, que el temps me l'ha fet aspre. Canta'm un altre cop la nostra cançó, però canvia la lletra, que ja se'm fa repetitiva. Esgota l'aigua de la meva font, provoca'm una sequera d'abast inimaginable! Dibuixa'm els llavis amb poemes de versos blancs. Fes-me renèixer de la cendra del teu fènix i no em passis factura, que ja t'ho pagaré.
Ordena'm, suplica'm, exigeix-me, obliga'm, demana'm, implora'm, subordina'm.
Impera'm!

Quan l'edat ens fa nostàlgics

2009-01-21T05:27:00.000-08:00

"Temps o rellotge", de Sanjosex

El jo poètic

2009-01-19T03:31:00.000-08:00

En el desordre dels meus calaixos, hi trobaràs infinites bagatel·les, entrades de concert i algun que altre condó caducat. Com ja saps, mai els endreço, hi entaforo el passat per endolcir-lo més endavant i torturar el present.
El meu cap, un garbuig de paraules a mig dir i pensaments a mitges tintes, és un caos que es reordena amb una dosi de terrena realitat.
No em busquis pels camins fàcils, em plau passejar per sendes inhòspites i escalar parets impossibles. Sóc el caminant i el mur.
Al meu llit, hi dormen la verge més pura i la puta més indecent en perfecta harmonia.
Em dic i em desdic amb la mateixa facilitat amb què canvio d'aparença, sóc la lluna. I si faig el ple, no el fa la meva pena, que me la bec amb vi.
Et vendré fum si m'ho demanes, però et cobraré cares les veritats. No intentis saber-ho tot de mi. Ni tan sols jo ho sé.

Premi!

2009-01-15T09:11:00.000-08:00

EL FILÒLEG

Vés-te’n de casa, dona, o segueix els meus hàbits:
de Curi, Numa o Taci no en tinc res.
M’agrada que les nits s’allarguin copa a copa:
tu al cap d’un sol got d’aigua ja ets al llit.
Tu vols la fosca: jo, la llum per testimoni
dels jocs i la rendició dels flancs.
Et cobreixes amb túniques, sostens i roba trista:
nua, per mi, cap noia no hi jeu prou.
M’agraden els petons de les tórtores tendres:
tu me’ls fas com a l’àvia al matí.
No ajudes amb la veu, ni amb els dits, ni movent-te,
és com si consagressis vi i encens:
es masturbaven els esclaus rere les portes
quan sobre Hèctor la dona anava al trot,
i, encara que ronqués Ulisses, mai la púdica
Penèlope no la hi deixava anar.
Em negues el teu cul: el donà a Grac Cornèlia,
Pòrcia a Brutus, Júlia a Pompeu;
abans que Ganimedes fos el servent de Júpiter,
Juno ocupà pel déu el lloc del noi.
Si vols severitat, ja pots ser una Lucrècia
tot el dia; de nit, vull una Lais.

No m'esperava descobrir Jordi Cornudella on l'he descobert. Avui he anat a un espectacle de música i poesia a càrrec de Gerard Quintana amb els meus alumnes. Recomano encaridament aquesta encertada proposta del Transeduca a tots el col·legues professors, però adverteixo que són indispensables dues coses: que els alumnes siguin grandets (preferiblement de batxillerat) i que es faci un treball previ a l'aula. Quintana fa la resta. Jo, que normalment he assistit i patit amb els meus deixebles algun que altre espectacle del Transeduca, en aquest cas em trec el barret. El cantant ens explica, tot parlant-nos de la Història recent de Catalunya, la relació indestriable entre la música i la poesia.
Tot i que la base teòrica és extensa i domina gairebé l'hora i mitja que dura l'acte (sincerament, m'esperava més cançons i poemes), tant a mi com als meus alumnes se'ns ha fet curt. I això, tenint en compte el bellugueig hormonal dels 17 anys i la poca predisposició a escoltar (sumat a una brevíssima memòria històrica, a una al·lèrgia endèmica a tot allò que sona a poesia i a uns gustos musicals diametralment oposats als meus), em dóna una sensació de dolcíssima victòria. Els ha agradat, han après, s'han emocionat. Què més puc demanar?
M'encanta descobrir poetes. El darrer poema que ens ha musicat Gerard Quintana ha estat "Mataró-Llavaneres", que tot usuari de laputarenfe i qualsevol ciutadà emprenyat amb la societat buròcrata que ens toca viure s'ha de saber de memòria. Jordi Cornudella, tota una troballa. Aquest ha estat el meu premi.

P.S. Perdó per aquest post tan pedagògic. De vegades peco de docent...

1r trimestre: profes 1 - alumnes 0

2008-12-18T10:48:00.000-08:00

Companys i companyes profes, hem guanyat! De moment...

He sobreviscut a mil batalles. L'enemic m'assetjava, em posava contra les cordes i cada dia avançava una mica més. La trinxera no era prou gran per a tants atacs. Bel·ligerant, l'exèrcit contrari minava les meves ganes de seguir endavant i qualsevol esperança de victòria.

Però per finalment he guanyat la guerra. No ha estat gens fàcil. Gens. He perdut molts soldats, he esmerçat nombroses estratègies, m'hi he deixat la pell i els somriures. Gairebé hi perdo la vida. No m'enorgulleixo dels caiguts, m'inspiren llàstima. Però eren ells o jo.

Malgrat tot, ha valgut la pena. El triomf s'assaboreix des de la distància, amb l'enemic encara ensangonat i demanant clemència. Sé que tornarà, que em brindarà noves lluites, inimaginables combats. Però estaré preparada. Ja em conec les seves mancances, els talons d'Aquil·les més ocults, els forats del seu sedàs. I també les seves armes més potents, el seu modus operandi, els racons on s'amaga. Ara ja el conec. No em tornarà a sorprendre.

S'acosta una treva. La respectarem, tant l'enemic com jo. Ens oblidarem de les batalles, dels ferits, de la sang. Somiarem amb tractats de pau i coloms amb pomells d'olivera. Però vindrà un altre gener. I tornarà la guerra.

La guerra d'Agustinet

2008-11-30T10:35:00.000-08:00

Agustinet tenia divuit anys i un dia quan va pujar a aquell furgó. L'envoltaven tot de joves del seu poble, alguns encara nens. Sempre recordaria els ulls plorosos de sa mare i aquell fred que li sortia de dins i que mai més l'abandonaria.

No sabia ni llegir ni escriure, ni falta que li feia. La vida d'un llaurador era dura però senzilla. Les lletres, per als advocats i els metges. La terra no coneix més alfabet que el de l'aigua i el del sol. I amb això, Agustinet ja en tenia prou. Sabia distingir perfectament entre el bé i el mal, però no entre allò que en deien les dretes i les esquerres. La política, per als qui volen governar.

La guerra, aquella guerra tan èpica i tan plena d'herois, el va engrapar tot just quan començava a viure. Aquella guerra que ens expliquen i que sembla que, finalment i amb molts mèrits, van guanyar sentimentalment els perdedors. Sense saber com ni perquè, sense entendre per qui ni contra qui, Agustinet es va trobar amb un fusell entre les màns i molta por per empassar.

A la trinxera del davant, més ulls joves, tan plens de pànic i d'estupefacció com els d'ell. Nois joves, potser amics seus, qui sap si germans. Un crit anunciava el començament de la batalla. Córrer, només córrer i disparar. I que la bala anés a parar on fos. Potser, si la mala sort ho volia, a l'esquena d'un company. No sabien lluitar. Eren només llauradors que no entenien de lletres ni de guerra. Nois, gairebé nens, que no es sabien ni les consignes ni els himnes ni el motiu de tanta gana i tant de fred.

Brunete, Saragossa i l'Ebre. Després, dos anys a Lugo, tancat en una absurda presó. Això és tot el que va veure del món Agustinet. En acabar el malson, mai més va sortir del poble. On s'està millor que a casa?

Aquesta és la guerra d'Agustinet. No té res de romàntic, res d'heroic, res que es pugui convertir en una d'aquelles històries de rojos valents que lluitaven per uns ideals justos i necessaris. És la guerra d'uns titelles de les circumstàncies, del destí, de la Història amb majúscules. La guerra dels qui mai es parla. La guerra dels oblidats.

Va tornar al poble, es va casar, va tenir fills i néts. Però no puc dir que Agustinet, el meu avi, fos un home feliç. Jo crec que mai ho va ser. De la guerra no en parlava. Només explicava, amb un mig somriure amarg, que els primers dies al front no tenien gairebé equipament. Després de les primeres batalles, cada soldat tenia un parell de fusells, bótes, cantimplores i flassades de sobres.

I, en el deliri de la mort, Agustinet no cridava a la seva mare com fan la majoria de moribunds. Ell, incansable, només repetia: "Fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred..."

7 a.m. B2 (exterior)

2008-11-21T11:52:00.000-08:00

Surto de casa amb la cigarreta de l'esmorzar encara encesa. Apresso el pas, no vull perdre el bus ni haver de córrer rere seu. A les 7 del matí, els carrers de Malapell tot just estan acabats de posar. Encara hi ha els escombriaires i les seves maquinotes de raspalls giratoris i aigua a raig. A la tardor se'ls gira feina, massa arbres que es despullen. Gent amb lleganyes, gossos que passegen els seus amos. Fred. Encara és negra nit.
El B2 arriba més o menys puntual; el tràfic d'aquestes hores li facilita la feina. Valido el bitllet, ric-ric, ric-ric; títol esgotat. Emprenem una ruta que ja em sé de memòria. Enfilem l'avinguda dels Bàrbars, llarga i plena de semàfors. Somric, com cada matí, amb el rètol de la llar d'infants "El petit Kiwi". Em fa gràcia. A la plaça de la Creu hi ha una dona oriental fent tai-xi. El Mercaxona d'una mica més avall ja té els llums oberts. Suposo que deu ser ple de nois i noies joves carregats de son i d'embalums, reomplint les prestatgeries d'hacendados i deliplusos.
Després de l'alliberament de vermells i verds, per la carretera de Barna, el B2 vola. Vent que s'escola per les escletxes de les portes i que em posa la pell de gallina.
Arribem a Cardanyola. Polígons industrials i el pont que creua un riu. Encara no tinc clar si és el Besós o el Ripoll. Els meandres, tant del riu com del bus, em confonen. Comença a fer-se clar, orgia d'ataronjats, grocs i violetes. I una lluna enorme.
Carrers i més carrers. Urbanitzacions. No entenc l'estructura urbanística de Cardanyola. L'mp3 posa la banda sonora, darrerament incesant. Hauria de canviar-ne la música, se'm comença a fer monòtona, pesada. Però no tinc servidors disponibles a la mula.
Passo per la comissaria on vaig denunciar el pressumpte robatori de la meva cartera, just quan m'acabava d'instal·lar a Malapell. Dues ànimes amigues m'hi van acompanyar i em reptaven a parlar en català als munipes. Torno a somriure. Va ser una època feliç.
El B2 continua fent giragonses per la ciutat. Arribem al que dedueixo que deu ser-ne el centre. La torre de l'església es retalla sota un cel cada cop més clar. L'escut de l'ajuntament promet un "Facta, non verba" esperançador. Com cada dia, em pregunto si ho deuen complir.
Passem per l'estació de laputarenfe, que es va engolint futurs llicenciats amb carpetes folrades de gespa verda. Els miro. Nostàlgia? Bastant. Enveja? Gens.
Travessem un altre pont, el tercer. El sol es comença a fer amo i senyor del tot. Ja hi ha ànecs al riu i, indefectiblement, me'n recordo d'una frase genial que li vaig sentir dir a un nen fa temps: "Mama, jo vull ser un ànec!" Quina gran veritat. Qui pogués passar-se el dia xipollejant i menjant cuquets i llims sense cap més obligació que dir quak-quak de tant en tant.
Entrem a Ripo-lleig, entre naus industrials, macdonals i lidels. Ripo és realment lleig. Encara que suposo que deu tenir el seu encant. Unes quantes voltes per la ciutat, rotontes, descampats i vivendes unifamiliars de nova construcció. On deu ser el centre de la vila?
Uns quaranta minuts després de l'ascens, davallo del B2. Comença una nova batalla. Els enemics van caminant cap a la guerra, amb la mateixa poca ànsia que jo. Ens saludem, ressignats. La lluita continua, com cada dia. Qui guanyarà, avui?

Desig

2008-10-31T06:27:00.000-07:00

Aquesta pessigolla absurda que em tenalla
des del sotaventre fins a l’arrel del tot
no deixa de ser un desig animal, obscè,
molt més que terrenal, gairebé patriòtic.

Però què feliçment m’agomboles amb l’embestida
brutal que t’aixeca a l’alçada dels déus més impurs
a la religió més impia, a la puresa més macada.

Ens inflamem com globus aerostàtics,
plens d’un hidrogen irreverent que taspuem
per tota la geografia de la nostra pell.

M’impulsa l’instint visceral de percaçar el teu delit,
de ser fènix entre cendres i passions baixes,
de no viure si no és sota l’esgarrapada
del teu cos, crematori miraculosament ignífug.

Farem llenya de tots els arbres,
assecarem oceans, rius i manantials,
no deixarem pedra sobre pedra,
invalidarem qualsevol llei de la física
i la química durà els nostres noms.

I tot això, pel mòdic preu d'uns instants
de bogeria, de lletania de crits i sospirs,
de fluxes i d’influxes, d’anhel de carn.
De morir i tornar a néixer.

El sexe sense amor és possible.
Sense desig, no és sexe.

Coral romput

2008-10-27T16:40:00.000-07:00

Torna a subordinar-me. Sóc teva, encara que no ho vulgui, encara que em desesperi. Mots que es lliguen en una abraçada furibunda, gairebé sagnant. Vestida de sintaxi, em despulles de tota norma i em sublimes, em fas arribar a un zenit conjugat. I jo em vinclo com un lliri decadentista, sempre complaent al teu desig de rimar síl·labes líquides amb sòlides metàfores. El teu llit és per rebolcar-s’hi, per perdre-hi la calma i la batalla, la son i les paraules. El verb es fa carn quan tu hi ets. I la carn vol carn, va dir el poeta. Cada cop més verb, cada cop més carn. I més verb, i més carn, i més verb, i més carn i carn i més carn, i tot plegat una espiral que no s'acaba.

Sóc teva, sempre fidelíssima i amant. Per sempre més agenollada als teus peus, Poesia.

Petits (des)plaers en monodosi

2008-10-16T09:46:00.000-07:00

Ja fa temps, en un rampell de hippisme dels que m'agafen de vegades, vaig fer un llistat de petits plaers, aquelles cosetes que ens fan la vida més satisfactòria. Suposo que ja era hora d'escriure aquelles coses que em fan rabieta, tot allò que sovint em treu de polleguera, el que fa que aparegui la meva arruga dels despropòsits al front. Allà van:

Un cafè amb gel amb un sol i minúscul glaçó; els coloms impertinents; netejar els armaris de la cuina, per dins i per fora; la gent a qui, quan els expliques un problema, sempre els ha passat el doble que a tu, fer-me el dinar un diumenge de ressaca.
Les trucades a qualsevol hora del dia de les companyies telefòniques (podria cagar-me en elles durant un llarguíssim post); depilar-me amb cera calenta; les plantes de plàstic, tots els productes light-amb-bífidus-i-lactobacil·lus-immunitas.
Les preguntes estúpides, les respostes encara més estúpides; la literatura del siglodeoroespañol; el soroll que fan els mosquits a la nit (pànic!), enganxar-me sense voler a un serial d'antena3, els pésols; la Renfe en general i la seva manca d'escrúpols en particular.
El pub "Azul" del meu poble; el tabac baix en nicotina; tots els productes del Hello Kitti i la gent adulta que els porta; els FW tipus "el mundo es maravilloso y tú eres genial" o "si no lo reenvias a cien amigos no volverás a follar en tu puta vida".
La gent que es creu estupenda; els xalets amb piscina a primera línia de platja; l'olor de suor reposada aliena; córrer darrere un autobús, perdre'l per cinc segons i tenir la certesa que el conductor t'ha vist; les cuques del meu palauet.
Anar a comprar sabates; la cervesa calenta; l'estètica dels anys 80 (calia que tornessin les malles amb gomes sota el camal??); les aglomeracions de gent; les persones que no saben reconéixer els seus propis errors; que se'm pengi l'ordinador tenint l'e-mule a tota pastilla; les interminables sessions de fotos del viatge d'algú; el gust amarg de la derrota.

I un llarguíssim etcètera que no vull continuar per no semblar una xunga tiquis miquis.

Llenguatge sentimental

2008-10-02T11:21:00.000-07:00

Tots coneixem el llenguatge no verbal. Gestos, modulacions del to de veu, èmfasis, expressions facials... Diuen que la comprensió d'un missatge oral depèn en un 70% d'aquest llenguatge no verbal. I segurament és cert. El cos expressa molt més que el verb. És allò de que una imatge val més que mil paraules.

Últimament m'he obsessionat pel llenguatge no verbal del meu cos més físic. M'explicaré. Tots sabem expressar amb paraules si estem contents, deprimits, nerviosos... Però el nostre cos s'avança a les paraules. Hi ha expressions que semblen figurades però que no ho són: "em fa mal el cor", "tinc un nus a la gola", "això em regira l'estómac", "se m'ha posat la pell de gallina", etc...
Què ho farà, que el cos expressi uns sentiments que ni nosaltres mateixos volem reconéixer?

Quan la melangia, o la tristesa o la manca de serotonina s'apodera del meu cap, indefectiblement, noto un pes físic al cor. És com si algú el premés suaument, sense gaire força però escanyant-lo poc a poc. I em vull arrencar aquesta engrapada fictícia, arrencant-me el cor si cal. Perquè em fa mal i no hi ha analgèsics que valguin.

No heu sentit mai com un vertigen estrany al ventre quan veieu una cosa que no us agrada? Exemple bastant recurrent: un/a ex-parella agafada d'una altra mà. Brutal. La raó us diu que heu d'alegrar-vos perquè la vida li va bé. Però l'inconsient traeix i un pessigolleig desagradable fa de la vostra panxa una muntanya russa. Merda.

Abans de les primeres llàgrimes, la gola avisa. Ho notes, és com una piloteta que t'impossibilita empassar saliva, no et deixa parlar, ni respirar, ni pensar. Només dolor i ganes d'engolir-lo. Quin moment més xungo, no? Et supera, t'ofega, t'impossibilita la respiració harmònica. I la sal et taca les galtes. Com més intentes evitar-ho, pitjor. La piloteta es fa més i més gran.

Suposo que totes aquestes reaccions físiques tenen una explicació científica. El que em pregunto és si algú les ha estudiades. Tenen un fonament explicable amb fòrmules matemàtiques? O simplement formen part de la nostra condició d'éssers mortals? Algú sabria respondre'm?

Tan menudeta, tan gran

2008-09-26T05:17:00.000-07:00

Mireu-la. Té menys dos mesos i ja és tota una persona. Frisa per sortir, però no gosa perquè està molt bé, tota cargoladeta i ingràvida, envoltada d'un líquid amatent. Sa mare s'ha preparat a consciència per a que el seu ventre sigui el lloc perfecte per a unes vacances pre-vida. I ho ha aconseguit. Perquè Alma ja sap somriure.

Sé que mai deixarà de fer-ho. Perquè no podria tenir uns pares millors.

De retorns i retrobades

2008-09-25T11:18:00.000-07:00

Doncs sembla que ja hi tornem a ser. Les vacances blocaires han estat llargues, potser en excés. Però és que els retorns em costen, suposo que com a tothom. La rutina, després d'un estiu massa curt per abarcar totes les onades i tota la sal, s'ha tornat ama i senyora del decurs dels dies. Per fi. I és que la mateixa rutina que de vegades m'agobia, també em dóna pau i estabilitat. No sóc persona d'emocions fortes, jo. Els canvis em donen al·lèrgia sentimental.

He retornat a Malapell, la ciutat que ja fa cinc anys (cinc!) que m'acull. I segueix sent la mateixa ciutat, una mica destripada per les obres d'un tal "Metro del Vallès", però que respira igual que quan vaig posar-hi els peus per primer cop. He retrobat antigues i noves coneixences, amics, profes, ex-alumnes (cada cop més i més grans), la meva carnissera de confiança, l'estanquera fatxa, la veïna del gosset rabiüt, les multituds de la Rambla, el solet del meu carrer, el fum dels pocs bars que se'm fan acollidors, les vies del tren que m'apropen i m'allunyen.

El palauet també m'esperava. Ell, tan atrotinat com de costum, em diu els anys li passen factura. Les bombetes s'espallen perquè sí, la dutxa té cada cop menys pressió, els corcs fan el seu manà particular amb la còmoda del menjador (ja ha perdut una pota, sort que en té sis i un equilibri circense), la nevera dóna senyals de mort imminent, les cortines s'esquincen només de roçar-les... Però m'esperava. I em va rebre dolçament, a la seva manera. Amb els seus gemecs i xerrics, però amb l'alegria de dos vells amics que es retroben.

He retornat a la llibreta de notes, als noms i les cares que encara confonc, a les reunions i els cafès didàctics, a les lectures absurdes (el pesat del Sierra i Fabra podria jubilar-se, no?), als crits pels passadissos, al "profe, me he dejado la libreta", al subjecte i al predicat i al CRV i al CI i al CPred i a les tòniques i àtones i a la putada dels pronoms febles i al "pa que coño sirve esto, profe?". He retrobat la satisfacció de la feina ben feta, la ràbia d'una classe que no ha rutllat, la tendresa que m'inspiren les seves incipients vides, les ganes de fer-ho millor per ells i per mi, el dubte raonable i raonat.

M'he retrobat amb la jo que viu i treballa i enyora i somriu. A la jo que es fa valenta perquè no té més remei, a la que estima des de la llunyania, a la que no plora perquè no li dóna la gana, a la que intenta que el temps no sigui debades.
A la que crida i lluita per a que tot tingui sentit.

Primigenis "summer times"

2008-06-27T12:44:00.000-07:00

Heu fet mai castells de sorra i aigua? Només us cal una galleda o poal, un grapat de sorra i una mica d'aigua de mar. Agafeu un grapat d'aquesta barreja salada i deixeu que s'escoli lentament entre els vostres dits. Feu una bona base i pugeu a partir d'aquí, anar fent estalactites (o estalagmites? mai me'n recordo de quina és quina). El resultat és sorprenent, sobretot el poder constructor de les darreres gotes quan cauen. Entendreu la geologia. Sempre he pensat que Gaudí la va entendre així.

Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.

Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.

Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.

Final de curs

2008-06-24T11:25:00.000-07:00

Tornaré a tancar la llibreta de notes i a desar el bolígraf vermell a l'estoig, tots dos en letàrgia, a punt per impartir justícia de nou quan arribi setembre. Deixaré les lectures juvenils i els llibres de text per recuperar la poesia. Silenciaré el timbre dels canvis de classe per donar veu a músiques més amables. Ara només corregiré els meus errors, no els dels altres. Bescanviaré els exàmens i els dictats per les onades de la Mar Xica i les nits de lluna i barques. No parlaré més de les oracions subordinades, em subordinaré a la paraula.

Juraré per tots els déus que no oblidaré les seves cares ni els seus noms, però el temps m'obligarà a jurar en fals. Trobaré a faltar els seus ulls atents, adormits, fascinats, divertits, inquisidors, fastiguejats, desolats, il·lusionats, sabis. Els reconeixeré en altres alumnes, tan semblants a mi i a ells; malgrat els anys, els adolescents sempre seran adolescents. Tot i això, mai sabré què ha estat de les seves vides, si han estat feliços. Si encara em recorden.

Faré balanç d'aquests nou mesos de gestació i no sabré dir si ho he fet tan bé com podia. Però em quedarà una sensació dolça i alliberadora, com el final d'un part. Suposo...

Final de curs, final de tot. Principi del que vindrà.

Perdre

2008-06-05T06:29:00.000-07:00

Dedicat al gran Perdedor

El verb "perdre" és ambigu. Té connotacions tant positives com negatives, malgrat que el concepte en sí i les connotacions que des de sempre se li ha donat, equilibren la balança en benefici de la seva vessant més nefasta.

Perdre:

Perdre el tren per dos putos minuts; perdre una amistat que semblava inquebrantable, perdre un partit de futbol a la pròrroga; perdre el seny, el coneixement i la credibilitat; perdre la cartera amb tota la documentació, 50 euros, les fotos de carnet dels teus amics/gues que havies anat recopilant durant anys, i la targeta Caprabo; perdre les ganes de viure; perdre un fill, un amic, un amor; perdre els cabells (els homes) i tibantor a la pell (les dones), segons la societat estètico-el·litista que ens goberna... i un llarg etc.

Però també:

Perdre la candidesa i saber aprofitar-te'n; perdre aquells quilets que diuen els anuncis d'Special K que et sobren i que t'allunyen de la "operación bikini"; perdre la virginitat; perdre la vergonya i els complexos; perdre la por a la mort; perdre de vista una persona indesitjada; que el PP o similars perdin les eleccions nacionals, estatals o el que sigui; perdre el temps perquè et ve de gust; perdre's pels revolts poètics; perdre el món de vista amb un orgasme... i un llarg etc.

Així que jo aposto per la visió amable de "perdre". Perquè guanyar no sempre és tan bo com sembla. A tall d'exemple: guanyar-se una hòstia.

Deo gratias

2008-05-28T04:05:00.000-07:00

Gràcies als gintònics compartits i a les cerveses amistoses. Gràcies a la meva carnissera habitual, que m’aconsella els millors talls i que em nega la carn poc fiable. Mil gràcies a la carrera que vaig estudiar (amb la qual ens havíem de morir de gana) i que em va permetre conéixer les meves fidels companyones i guanyar-me el pa amb una feina que m’apassiona. Moltes gràcies a la xocolata, al salmó fumat i al bon cafè. Gràcies als consells no sempre ben rebuts però indefectiblement eficaços. Semi-gràcies als mals vicis, que tants plaers i disgustos m’han donat. Gràcies als terrats de Malapell, que em saluden cada matí quan em desperto. Milions de gràcies als llibres que he llegit i als que encara m’esperen (s’accepten recomanacions plenes de gratitud). Gràcies als alumnes que m’han impressionat, als que m’han posat a prova, als que m’han exasperat, als que m’he estimat i als que he avorrit. Gràcies als aliments frescos i també als congelats i/o precuinats. Gràcies als amants que m’han amat, durant anys, durant dies, o durant una mil·lèssima de segon. Mil gràcies a les cançons que m’han fet sentir més a prop de la gent, a les que m’han fet desfassar, ballar i cridar, a les que m’han ajudat a comprendre el món. Gràcies al poble que em va veure néixer i a la distància que m’ha permès valorar-lo. No tinc prou gràcies per als amics amb majúscules, per les poquíssimes persones per qui em deixaria arrancar la pell a tires. Bilions de gràcies a la meva mare, lluitadora nata i insegura de mena. I a la meva germana, companya de disputes i rialles. Gràcies als moments oportuns i a les persones adequades. Gràcies a la manteta que acotxa les meves migdiades. Gràcies amb la boca petita a les persones i/o coses que m’han repugnat, perquè m’han obert l’esperit a allò que realment val la pena conservar. Per què no, gràcies també a mi mateixa, per haver sabut arribar fins aquí amb les ferides justes i necessàries. Gràcies a les portes que se m’han tancat perquè, tòpicament, m’han obert altres finestres. Moltes gràcies als somnis i als insomnis, que em fan créixer i aprendre. Mil gràcies majúscules a l’Eloi, a la Laura, a la Inés, a l’Òscar, al Fuster, a la Carol, a l’Ayo i el seu petit ésser creixent, al Tai, a la Nues, a la Norma, a l’Esthert, al Jordi, al Llorenç… a les persones que es saben importants en la meva vida i que potser ara oblido. Gràcies anticipades a tots aquells qui formareu part de mi en un futur qui sap si proper, qui sap si llunyà. Moltíssimes gràcies a les gràcies, perquè em feu adonar de la importància del temps que passem a la Terra.

Podria continuar línies i línies donant gràcies a tot plegat (avui estic una mica hippie). Però prefereixo que continueu vosaltres.
A què o a qui doneu gràcies?

El món a l'inrevés

2008-05-25T04:30:00.000-07:00

Aquest matí la rambla era només per als valents. Plovia (i plou) amb cert èmfasi. Suficient com per quedar-se a casa escalfant els llençols, esmorzar una mica i fer un "sant tornem-hi" cap al llit. Però avui sembla el món a l'inrevés i he anat a passejar. Jo, que sóc una poruga amb la pluja, he sortit al carrer amb l'excusa del pa i del tabac nostre de cada dia. He agafat paraigua, tot i que el que em venia de gust era mullar-me. Però per a la vida amb ulleres la pluja és més que emprenyadora, és un mal rotllo.

La rambla era un desert humit, amb alguns bolets de colors que caminaven apressats i lliure de nens amb patinet. L'mp3 a tota hòstia, amb cançons que parlen de vent i de sol, de dies perfectes. Tot plegat, un video-clip irònic. Gloriós.

He girat cua quan l'aigua començava a traspassar-me les bambes i els mitjons presagiaven cares de peu arrugat. Tampoc és qüestió d'agafar una galipàndria per pur caprici.

Ni tan sols la filla de puta de l'estanquera fatxa ha aconseguit canviar-me l'humor. Quan he arribat a casa, he posat una rentadora, tot i sabent que avui no s'assecarà. I demà, segurament, tampoc. Però avui és el món a l'inrevés.

Un colom mullat ha aterrat a l'ampit de la finestra. I a mi, que aquestes rates voladores em fan una ràbia visceral, m'ha fet gràcia.

Avui seguirà plovent tot el dia. Pujarà el nivell dels pantans, els pixapins es confiaran i tornaran a omplir les piscines. El camp farà olor de terra mullada.

I jo, que amb la pluja em poso de mala lluna, estic més que feliç. Perquè avui és el món a l'inrevés.

Si puc

2008-05-24T12:17:00.000-07:00

Si puc, no parlaré d'amor. Hauré d'esquivar la primavera, amagar sota quinze sostres de roba el desig. M'hauré de treure de sobre la pols de les imatges, el vent dels sospirs anhelants.
Si puc, deixaré estar les reflexions idiotes i faré meu el camí. Esgarraparé els mots que em vinguin de gust i no faré cas dels silencis. Serà difícil, però oblidaré les pors gratuïtes, els racons foscos i el verí del dubte.
Si puc, mai més plantaré un arbre, em convenceré que mai no escriuré un llibre i potser tindré un fill. Els convencionalismes passaran a la història, la rutina potser esdevindrà dolça, les sorpreses realment sorprendran. I el que amago només per a mi, serà només meu.
Si puc, mai faré una declaració de principis. Potser, si em vaga, faré una declaració de finals.
Mai deixaré d'empetitir-me davant del mar, de rendir-me a la música, d'agenollar-me davant dels plaers. Hauré de deixar de ser conseqüent, o ser-ho a consciència. I deixaré que la pluja ho netegi tot.
Si puc, no parlaré d'amor. El sentiré.

Clar i ras

2008-05-23T12:24:00.000-07:00

AMANTS CIRCUMSTANCIALS
Encara que hem estat amants circumstancials,
ni tan sols ens tractem com bons amics.
Jo conec el desordre del teu pis, i del teu llit,
tu has vist les cicatrius, ferides, mals
que el meu cos sap amagar dessota un vestit negre.
Tu saps els crits quan faig desapareixe'm,
i torno al cap d'alguns instants de ser una boira
que creix i cau a vora el precipici.
Jo et sé els silencis, tots els desficis, els foscos vicis,
i els que et cremen els ulls de la memòria.
Encara que hem estat amants fidels,
ni tan sols ens quedem a fer el cafè.

Alexandra March, o l'alter ego de Jordi Julià

Benvingut a casa

2008-05-14T06:09:00.000-07:00

Per fi has respirat com calia. Els sabis han dit que ja podies marxar cap a casa. Han estat uns quants dies (massa, pel teu gust i pel meu) de captiveri, endollat a màquines que t'ajudaven a fer unes funcions que a la resta ens semblen intuïtives, gairebé sempre inconscients. Nosaltres no pensem en respirar i tu només penses en fer-ho.
No ets un heroi, però tampoc un covard. Des que et conec, has lluitat per alenar, per fer valer els teus drets, per reclamar el teu benestar sense coartar la llibertat dels qui t'envoltem. No sempre t'hem respectat, ho sé. Sovint hem estat egoistes, sovint no t'hem tingut en compte. Sovint hem oblidat que, de vegades, l'amor es pot manifestar de maneres tan subtils com no encendre una cigarreta o com intentar emmotllar el lleure de tots a les teves necessitats.
Tenim els nostres més i els nostres menys. I vull ser prou forta per assegurar-te que els menys cada cop seran menys i els més, més.
Mentre això passa, t'espero a casa teva. A casa nostra.

El misteri de l'amor

2008-05-13T04:19:00.000-07:00

Fa pocs dies vaig acabar de llegir la primera novel·la de Joan Miquel Oliver. La vaig comprar per Sant Jordi, més per curiositat que per cap altre motiu. I la veritat és que no sé què pensar. Crec que m'ha agradat, però tampoc n'estic segura. Em sembla que l'he entès, però em queden alguns fils penjats. Diria que no estic d'acord amb el llenguatge farcit de castellanismes i vulgarismes que empra l'autor, però l'escriptura a raig ha de ser així (la paraula viva, que diria el Maragall avi).

Sóc fanàtica dels Antònia Font de fa un parell o tres d'anys. I bàsicament, això és el que em va empényer a llegir aquesta palla mental. Perquè ho és. Cal anar de tripi o similars per acabar de connectar amb el llibre. I jo no en gasto, de drogues sintètiques. Malgrat tot, reconec que hi ha frases realment brillants, que m'ha fet riure i pensar. Oliver desplega tots els seus coneixements filosòfics i molts referents de les seves lletres per construir aquesta novel·la que, tot i els peròs, resulta sorprenent. Suposo que l'autor ha pretès deixar-nos aquest gust a la boca. La incredulitat, la incomprensió, la flipada.

Així que no sé què dir. Com a crítica literària no me'n surto gaire, ja ho veieu. El poso al prestatge de llibres recomanables o l'entaforo en un calaix? Es mereix el petó que els faig als llibres que m'agraden (sí, sí, petonejo els llibres m'agraden, què passa?) o no?

Algú em pot ajudar a acabar de decidir-me? Gràcies.

Amic e amat

2008-05-10T04:30:00.000-07:00

Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.

L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...

D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.

Vicent Andrés Estellés

Temps propici per a l'amor i la confidència. Maig i raig de pluja. En finíssimes agulles, desgranem converses que duren quatre o cinc hores. I ens oblidem fins i tot de sopar. Perquè ens nodreixen les paraules i les ganes d'explorar els nostres cors. No hem engegat ni la televisió, tot i que fan un programa que ens agrada. Però és que cap dels dos ha volgut trencar el moment. No és fàcil trobar-nos de tan a prop. Destapar la caixa dels sentiments i donar solta als mots i a les llàgrimes, als racons més obscurs de les nostres incipients vides. Dubtes i angoixes, però també esperances. Ferides que tot just acaben de tancar; tot i que la cicatriu, encara tendra, ens recorda el dolor. Ganes d'entendre el món i de fer-lo més nostre, una mica menys complicat. Plou i corre el vi, que ens solta i ens amoroseix la llengua, cada cop més sincera, sense eufemismes ni frases fetes. I suposem que això és l'amistat. Oblidar les brides i deixar-se anar. Confessar-ho tot. Però també obviar això i estar sempre atent als senyals. Voler saber només el que se'ns vol explicar. Posar la mà al foc per l'altre.

Mentrestant, la pluja mulla el nostre carrer. I, malgrat la pena, ens arriba el consol.

Dialectes...

2008-05-07T07:01:00.000-07:00

Donaria molt de sí un debat sobre què és llengua i què dialecte. Sociològicament, no hi ha cap definició universalment acceptada del concepte “llengua”. Els països (i cadascú que entengui el que vulgui per “país”) decideixen, a través de les seves constitucions i/o estatuts, quina és la seva llengua oficial i/o pròpia.
Els dialectes els fixa cada llengua. De fet, una llengua no és més que un conjunt de dialectes. I cada país definirà quins dialectes constitueixen la seva llengua. I així, successivament…
En el nostre context, els dialectes tenen una visió més aviat festiva, gairbé exòtica. No hi ha res com ser extra-principatí/na i parlar un dialecte diferent al central. Et converteixes, gairebé automàticament, en una persona interssant i diferent. Tothom et vol sentir parlar, fas gràcia. Quin remei!
Amb els alumnes, crec que he aconseguit trencar alguns tòpics lingüístcs. La majoria ja sap que el “seu” català no és l’estàndard sinó que és un dialecte més; que el català que jo parlo no és ni valencià ni català nord-occidental; que hi ha subdialectes, dialectes i llengües que moren cada dia, que no podem abaixar la guàrdia perquè d’altres dialectes, llengües i/o idiomes, assetgen el nostre parlar cada cop més. Coses de la globalització…
A més de tot això, han descobert la visió més còmica de la nostra dialectologia. Els he parlat dels meus iniciàtics problemes a l’hora de comprar xai o mongtes tendres (corder i bajoques, respectivament, en el meu dialecte); de la gràcia que em fa que carlota sigui un nom propi per a molts i una pastanaga per a mi; de les converses ambigües que he tingut sobre les calces (mitges, en el català que jo parlo), amb afirmacions tan desafortunades com: "quan fa molt fred, em poso dues calces"; de les diferents maneres que hi ha d’anomenar una sola cosa.
De la bellesa de la diversitat que pot arribar a tenir (si les lleis ho permeten) una llengua.

My dear, these things are life

2008-04-27T05:57:00.000-07:00

Equivocar-se un cop i un altre i no acabar d’aprendre mai dels errors. Estimar fins al moll de l’os perquè sí, una eternitat o un sol instant. Ser infidel als principis i conviccions i no sentir-se’n culpable. Parlar-li al vent, i al sol, i a la pluja. Renunciar als somnis i crear-ne de nous. Barallar-se cada dia amb l’espill i dir-li que no té raó. Canviar de parer en escoltar una opinió inesperada. Enganyar a la rutina amb banalitats i transcendències. Entendre la poesia. Esgarrapar-li al temps moments de felicitat. Sentir plaer una vegada i una altra, una vegada i una altra, una vegada i una altra. Plorar de ràbia i trobar consol en les escletxes de la indiferència. Retrobar el gust amarg de la derrota i assaborir-lo per intentar treure’n conclusions. Penedir-se dels impossibles. Rendir-se a la bellesa del món, malgrat tot.
Esprémer el suc de tot plegat.
Lluitar.

El palauet

2008-04-26T03:41:00.000-07:00

Fa gairebé cinc anys que el vaig trobar. Llavors encara no sabia que, gairebé sense saber com ni perquè, es convertiria en la meva llar. No m'hi pensava quedar tant temps, era més aviat una residència temporal per acabar la carrera. Però m'hi vaig quedar.
Pel palauet han passat diversos companys: dues filòlogues com jo, quatre enginyers electrònics frikis, una traductora tímida i un mestre d'educació física alcohòlic. Amb la majoria he fet amistat. Amb alguns, una enorme amistat. D'altres no han deixat gaire empremta, ni en mi ni en ell.
L'he vist i viscut des de totes les vessants possibles: una mica brut, una mica net, net com una patena, indecentment brut, endreçat, desendreçat, ple de gent, buit de gent, il·luminat pel primer sol de primavera, enfosquit pels dies de pluja, fred a l'hivern, xafogós a l'estiu.
L'he vist deteriorar-se mica en mica. Ha sobreviscut a la mort de diversos electrodomèstics, a vidres trencats per un cop de vent, a mobles que sucumbien a la mossegada implacable dels corcs, a aixetes escanyades per la calç, a una bel·ligerant plaga d'escarbats, al desordre i la deixadesa de quatre persones.
També l'he vist aixecar-se de les seves cendres a base de mans de pintura de colors no sempre encertats, maquillar-se amb mobles de contenidor i collages de revistes i pósters a les parets, amb flors fresques per Sant Jordi i alguna planteta ocasional que sempre acabava morint, filtrar la llum a través de cortines noves.
Al palauet he vist com el temps em convertia en el que sóc, he passat d'alumna a professora, he viscut les experiències més dispars, he conegut la gent més diversa, he mantingut mil converses trascendentals i un milió més de poca-soltes.
Al palauet he rigut, he lluitat, he parlat, he rectificat, he plorat, he fet l'amor, he estudiat, he menjat, m'he dutxat, he après, he follat, he estimat, he llegit, he celebrat, he somiat, he escrit, m'han estimat, m'he despertat, m'he rendit, he netejat, he ballat, he begut, he odiat, he pensat, he fumat, m'he masturbat, he vist la tele, m'he emborratxat, he planxat, he cuinat, he escoltat, he dormit, he dubtat.
He viscut.
L'altre dia vaig anar a la immobiliària que custodia el palauet per saber quines són les intencions dels seus propietaris de cara a setembre, quan ell i jo celebrarem cinc anys de vida junts. Se'l voldran vendre? apujaran el lloguer a xifres impossibles per a la meva butxaca? mantindran el contracte tal i com està?
La secretària de l'agència em va dir que no ho sabia, però que no passés ànsia. Un mes abans del cinquè aniversari del palauet, m'enviaran un buro-fax (quina paraulota) per dir-me quina és la decissió dels propietaris. Un puto buro-fax em dirà, amb un escàs però dintre de la legalitat mes d'antelació, si he de posar 1825 dies en caixes o si puc continuar amb la meva vida tal i com la conec ara.

Petits plaers en monodosi

2008-04-06T04:13:00.000-07:00

Gratar-te al lloc exacte on et pica. Mirar la pupil·la d'una persona enamorada i/o feliç. Escriure a raig sense fer cas a la sintaxi. Escoltar converses alienes al tren. Trencar amb la cullera el sucre cremat de la crema catalana (vegeu Amélie). Fer jugar un cadell de gos i acariciar-li les orelles. Rebentar amb els dits les bombolles d'un plàstic d'objectes delicats (que, no per ser tòpic, deixa de ser plaent). Encendre espelmes una nit a casa sense cap pretext. Beure aigua quan tens set i pixar quan en tens ganes (a l'aire lliure, plaer descobert darrerament). Assaborir una chuche que no tastaves des que tenies deu anys (allò de la magdalena de Proust). Veure i flairar el mar. Treure't amb un escuradents o similar la brutícia que es forma sota les ungles. Llegir un poema del Casasses. Cantar a pulmó la teva cançó preferida (plaer afegit: a la dutxa o al cotxe). Fer l'amor quan menys t'ho esperes. Que et surti bé i a la primera un problema de mates o l'anàlisi en arbre d'una oració subordinada substantiva. Trobar-te amb algú que fa temps que no veus i tenir coses de què parlar. Escoltar i veure des del sofà (amb manta inclosa) una tempesta brutal. Treure't amb èxit un porus del nas. Passejar sense rumb amb el sol a l'esquena. Estrenar sabates noves i que no et facin butllofes. Beure la primera birra del divendres. Obrir la bústia i trobar alguna cosa més que factures del gas i publicitat del Caprabo. Veure una foto de quan tenies quinze anys i riure't de les pintes que feies. Anar a la llibreria i comprar compulsivament cinc o sis llibres. Menjar-te un gelat fora de temporada (o una orxata de debó, no el beuratge aberrant de Chufi). Ficar-te al llit amb els llençols acabats de canviar. Olorar per primer cop l'aire de la primavera. Anar tot el dia en pijama sense sentir-te'n culpable. Prendre el sol sense cremar-te i comprovar les primeres ratlles del bikini. Contar un acudit i que tothom rigui. Resseguir amb els dits el relleu d'una petxina.
Valorar aquests petits plaers i saber-te'n afortunat/da.

Euro-felicitat

2008-04-05T04:40:00.000-07:00

Avui he sortit a fer dissabte. Enteneu dissabte per sortir a fer un volt per la ciutat, no per treure la fregona a passejar pel pis (que bona falta li fa). M'he dutxat, he fet el llit i m'he empolainat com si anés a trobar-me amb el meu amant, tot i que la meva intenció era gaudir de la soledat que m'imposa viure lluny de la majoria de gent que estimo. He estrenat la jaqueta que em vaig comprar l'altre dia al Tara (24'90 €) i he iniciat la meva passejada. Primera parada: l'estanc de la meva "amiga" (vegeu post del 7 de març) i he comprat el diari. Avui s'oferia un CD-llibre del que un dia es va anomenar rock català i que mogué masses arreu dels PPCC. No me n'he pogut estar. Reglamentari paquet de Fortuna (agáchate y fuma). Suma total: 12'45 €.
He continuat rambla amunt. Solet d'una primavera incipient que ens promet ser més seca que l'abadejo i famílies amunt i avall amb gossos, nens amb patinet i milfulls amb fruita i crema per postres. Sense voler evitar-ho, m'he acostat a les paradetes de hippies que hi ha pels volts de l'església i m'he comprat una brusa que fa dies que em miro quan torno de la feina (40 €, que a sobre hauré de rentar a mà i planxar amb molta cura; però que maca que és!).
Els meus peus m'han portat a una placeta assoleiada. La terrassa d'un bar m'ha cridat, insinuant. Mitjana (1'90 €) i lectura del diari, tot mirant la gent passar. Tres cigarretes després, camí de retorn a casa. He comprat el pa (barra rústega: 1'03€) a un establiment d'aquells que s'anomenen "boutiques del pa" (els faran la manicura francesa a les barres? potser un tractament facial amb algues del Mar Mort?).
Última parada a una cadena de verdulaires d'aquelles que ens prometen productes frescos i ecològics. Xampinyons (1'19 €) per acompanyar el dinar que em faré: pit de pollastre amb arròs Basmati (què multicultis que som).
He arribat al meu palauet amb 81'47 € menys a la cartera. Ja sé que és frívol, que és excessiu, que va en contra dels meus sobats discursos en contra de la societat de consum. Però he estat feliç. Tremendament feliç.

Malsons

2008-04-04T03:32:00.000-07:00

Diuen que els somnis són la materialització morfèica dels nostres desitjos, records i pors. Els somnis són molt savis, i sovint ens ajuden a coneixe'ns a nosaltres mateixos.
No són gens agradables, però dels malsons també se n'aprèn. I és curiós de veure com, a mesura que passen els anys, els nostres malsons van canviant. És a dir, les nostres pors evolucionen amb el temps. Seria molt preocupant, per exemple, seguir somiant amb l'home del sac a certes edats.
Jo de petita no somiava amb aquest home que segresta nens, ni amb el coco, ni amb cap personatge de la imagineria popular. Jo somiava aranyes. Aranyes gegants que se'm menjaven, milions d'aranyes petites que se'm ficaven al llit, aranyes peludes, de colors, verinoses, xerraires, grotesques... Encara recordo com vaig quedar de traumatitzada en veure el videoclip "Lullaby" dels The Cure. Els anys 80 eren genials...
D'adolescent somiava que feia el ridícul davant de tota la meva classe (o del noi que m'agradava), amb somnis tan recurrents com descobrir que anava despullada o que em queien totes les dents de la boca amb una facilitat esfereïdora, com si escopís caramelets. Els llibres d'interpretació dels somnis diuen que això de les dents manifesta les nostres inseguretats. En el meu cas, jo crec que simbolitzaven la meva aversió al dentista (encara no superada).
Ara tinc altres malsons. Des que treballo, somio molt sovint que perdo totalment el control de la classe. De sobte, els meus alumnes es tornen bojos i comencen a llançar taules i cadires pels aires, o m'insulten amb la crueltat que dóna l'adolescència, o simplement passen totalment de mi i jo em quedo sense veu de tant demanar que m'escoltin. Em sento malament, ploro. Ho percebo com una traïció a la confiança i al bon rotllo que he intentat treballar al llarg del curs. El pitjor del malson, però, no és això. L'eclosió del terror arriba quan, sense previ avís, entra a l'aula un altre professor (normalment el director o el cap d'estudis) i es troba amb aquest desgavell. Jo li juro i li perjuro que és el primer cop que em passa, que no sé com ha pogut succeir, que no tornarà a passar (i em sento com l'home que justifica un gatillasso inoportú). El professor em mira amb condescendència i sé el que està pensant: pobra, tan joveneta i poqueta cosa, no sap com controlar els alumnes. I jo em sento impotent, perquè és cert que mai m'ha passat i perquè sempre he cregut que la joventut no és un inconvenient a l'hora de ser profe, sinó el contrari.
L'endemà vaig a classe i em miro els alumnes. Què cabrons, penso. Sé que són capaços de fer realitat els meus malsons, que el dia més impensat es despertarà la fera que porten a dins i que, a sobre, entrarà el director i em trobarà amb els alumnes enfilats a les taules com micos.
De tota manera, tinc l'esperança que això no passarà mai. Després de tot, no tinc constància d'haver estat devorada per una aranya ni d'haver anat a classe com déu em va dur al món.

Foc i flama

2008-03-26T05:40:00.000-07:00

Cada any el mateix. Fum, pòlvora que crema, nits d'insomni, mocadors de colors i bruses negres, dolçaines. Un poble avorrit i un pèl soso que de cop es transforma en festa i rauxa; lluny, ben lluny el seny! Gent envaint els carrers, trossos de fusta i cartró pedra (i un xic de poliestirè, per fer el fum ben negre) envaint la gent. Missatges crítics a la política local esblaïmats per l'alcohol (una cervesa, per favor) i la música absurda que sona sense pietat. Un sant de qui ningú se'n recorda però que justifica l'orgia de petards i matinades de disbauxa.
Cada any el mateix, però com m'agrada! Ja fa dies que han passat, però encara en pateixo les conseqüències. Falles al meu poble, deliri als carrers i als casals i a tot arreu. Ressaca que aquest any déunostresenyor ens ha permès de guarir-nos amb més temps de l'habitual (sobretot als estudiants i als, com jo, màrtirs de la docència). Com el torró als anuncis nadalencs, tothom torna al poble per falles, ningú vol negar al seu olfacte l'olor de la festa, altrament dit pòlvora. També hi ha qui, com les meves companyones de lluita, festa i poesia, baixen al nord del sud per descobrir aquesta peculiar manera d'entendre el foc.
Cada any el mateix i tot i això diferent. De cada any ens resta un record, una broma, una rialla. De cada falla ens queda una imatge, una radiografia de la festa, una cançó. De cada flama se'ns inspira un relat, una història, un testimoni del fum i de la cendra que, com el Fènix, renaix any rere any. Foc i flama que redimeixen els pecats de tot l'any, que cremen tot allò que no ens agrada veure, que renova les intencions i les fa bones, dolces com la mistela.
I després de tant de cremar, de tant de foc, de tanta pòlvora, jo em cremo el braç l'endemà de Sant Josep amb el puto forn intentant escalfar unes ensaïmades. Té collons.

Un any més

2008-03-10T05:50:00.000-07:00

Aniversari amb margarides grogues

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d’adolescent, pressent per l’endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d’estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l’espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s’incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n’has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Narcís Comadira

Cercle viciós

2008-03-07T04:26:00.000-08:00

No sé perquè hi continuo anant. Aquesta vella treu el pitjor de mi i sempre surto d'allà emprenyada i dient-me que és l'últim cop que hi vaig. Però sempre hi acabo tornant, és l'estanc que tinc més a prop de casa i el vici apremia. Ja fa anys que hi vaig, de fet, des que em vaig instal·lar al palauet. I des del primer dia em va caure malament. Darrere la mampara de vidre amb foradets per escopir les seves blasfèmies feixistes (en castellano, por supuesto). Atabalant algun client amb les seves històries mentre es forma una interminable cua que arriba fins al carrer. Llegint "La Razón" i comentant a qui la vulgui escoltar les notícies de rabiosa actualitat (immigració, terrorisme... és a dir, les principals preocupacions de la inmensa mayoría).
Durant un temps, diria que un parell d'anys, vaig aconseguir no formar part del seu gruix de clients de confiança, aquells pobres desgraciats que, pel preu d'un paquet de tabac nociu per si mateix, reben una dosi de perillositat ideològica. Però un dia, sense saber com, l'estanquera em va començar a explicar coses dels seus fills (dels qui, a dia d'avui, ja conec vida i miracles).
I ja hi vaig ser. Des d'aquell dia, per culpa meva es formen cues rera meu que arriben fins al carrer. I no hi ha manera de tallar-la, és impossible lliurar-te de la seva verborrea incontinent. Fer-ho és deixar-la amb la paraula a la boca i exposar-te a que et titlli de maleducada i li ho faci notar al següent client de confiança. És un cercle viciós, com el tabac que em ven.
Reconec que hi ha dies que em fa riure. Si em pilla de bon humor i no hi ha gent esperant la seva ració de nicotina i/o premsa, em fa pixar. Com el dia que parlava d'inseguretat ciutadana i em va comentar que, la nit passada, uns desaprensius (es diu que semblaven moros o gitanos o equatorians) van entrar a robar a la joieria del davant "haciendo la técnica del alucinaje".
Però normalment m'exaspera. I més des que sap a què em dedico i em comenta les notícies sobre educació. Avui me l'he trobada amb "El Mundo" (el seu altre diari de referència; li agrada contrastar la informació) obert per la pàgina que explicava la manifestació contra el pla Bolonya d'ahir. "Eso es que tienen miedo", em diu per saludar-me. I m'ha tingut deu minuts parlant-me de la vergonya de la universitat pública, que és més cara de mantenir que la privada, que el seu fill (que estudia Protocol a Madrid) ja fa anys que estudia amb el pla Bolonya i que li va molt bé i que ells com a pares li han hagut de pagar la carrera trinco-trinco i que no es just que donin beques a qualsevol. Li intento explicar que hi ha persones que no podran estudiar una carrera perquè els seus pares no poden pagar-la i que han de treballar. I que això els impedirà anar a classe i perdran el dret a examen perquè l'assistència és obligatòria. No hi ha res a fer, no m'escolta. Els seus fills han estudiat sense beca i no és just que qualsevol esgarramantes pugui accedir a una educació de qualitat. Aconsegueixo que la dona que s'espera rera meu agafi el relleu de la conversa i surto d'allà com gairebé sempre, emprenyada.
El que em fa més ràbia de tot, però, és des que sóc clienta de confiança, he d'anar a comprar el paper de liar a l'estanc que em queda més lluny. No fos cas que la puta vella comencés a escampar entre els altres adeptes al seu cercle de viciosos que tota una professora com jo fuma porros.

Tarda de dissabte

2008-03-06T11:02:00.000-08:00

La cua sembla cada cop més llarga. I la iaia que no troba la moneda de dos cèntims. Però tots fem cara de pacients, que per alguna cosa és dissabte i són les vuit de la tarda. No tenim cap més lloc on anar. Que en som, d'originals! Passar la tarda de dissabte al súper, amb xandall i pensant que demà ja és diumenge. Cada cop els caps de setmana em passen més ràpid, cagumtot! La nena que tinc al darrera dóna puntades de peu al meu carretó. Em giro amb cara d'odi, però em trobo els ulls d'una mare que somriu i jo també somric, afrontada. Què hi farem. Els nens em posen nerviosa, però molt més els pares que els ho deixen fer tot. La maleïda iaia segueix remenant el seu portamonedes. Posi's les ulleres, per Déu!
I jo amb un pèl púbic al tou del paladar. No hi ha manera, no marxa. Ni cap a dins ni cap a fora. Tusso una mica, dissimuladament. Res. Quan arribi a casa beuré una mica d'aigua, a veure si passa. Somric sense voler i el cos se m'esgarrifa només de recordar-ho. Ungles, dents, saliva. Combinació perfecta de mossegades i petons als llocs exactes. Acrobàcies perilloses per a l'esquena, demà em farà mal tot. Encara noto al coll la respiració, calenta i humida, anhelant. Sexe de festa major, amb focs d'artifici i música i confetis. Sento una remor estranya, que em crida, no sé massa d'on ve.
_ Targeta cliente?
La cara de fàstic de la caixera em retorna al món dels lúcids. Somric de nou, avui estic riallera. I la caixera arruga el front amb una expressió que no sé definir. Somric encara més, intentant comprendre el sentit dels seus ulls que, de cop, també somriuen. Intercanvi de bitllets i monedes, tiquets de compra i vals descompte. I la noia que cada cop riu més. Quan marxo gairebé li salten les llàgrimes i es recargola de riure. Quina noia més estranya. Cada cop són més tòtiles, les caixeres d'aquest súper.
Arribo a casa, carregada de bosses i adolorida de caderes. Li somric al mirall del rebedor. I de sobte ho entenc tot. El pèl que havia acampat al meu paladar ha decidit treure el cap entre les meves dents.
Hauré de canviar de súper. O trobar una altra activitat per als dissabtes a la tarda.

Agafa'l fort

2008-03-05T11:51:00.000-08:00

Una criatura mira cap al cel amb els ulls plens de ràbia. No, no és ràbia. És impotència. Desolació. Unes arrugues solquen de sobte la seva cara petita i flonja, li donen una expressió estranyament adulta. Llavors, el temps s'atura uns instants... i comença el plor. Un plor profund, gairebé gutural, fins i tot visceral. I una pregunta a cada singlot llacrimal: perquè? perquè? perquè? perquè l'he deixat escapar? perquè no l'he agafat més fort?
El globus vola núvols enllà, lliure. És l'única veritat per a la criatura en aquests moments. La pèrdua és irreparable, sap que els pares no li compraran un altre globus, que ja li havien dit que era el darrer caprici del dia, que ja estava bé de demanar i demanar, que semblaven un banc en lloc del papa i la mama, i que l'agafés ben fort, que els globus porten un gas que es diu el·li i que per això poden volar. I no ho ha fet. Ha badat, mirant les pampallugues que feia el sol a la superfície lluent i plena de coloraines del globus. Què n'és de bonic! El cordill ha lliscat suaument entre els seus dits, tan ràpid i tan lent que no ha estat capaç de reaccionar. I ja no s'hi pot fer res.
Gairebé ja ni es veu, és un puntet al cel que la criatura mira entre les branques dels arbres de la rambla. No s'hi pot fer res. Mira, passa un avió. On deu anar?
Els veig marxar, la criatura encara plorant, els pares apressant el pas perquè arriben tard a dinar a ca la iaia, que ja els espera, com cada diumenge.
M'entristeix l'escena, em fa el cor petit. Tinc ganes de comprar un globus, lligar-lo al petit canell de l'ànima desolada de la criatura i dir-li: Agafa'l fort, no el deixis escapar.
No li dic, però, que el temps ja s'encarregarà de desinflar-lo, de masegar-lo, de deformar-lo. Això ja ho aprendrà.